Joan Perelló, tota una vida de poesia

Joan Perelló Ginard va néixer a Campos (Mallorca) el 10 de juliol de 1953. Cap als quinze anys se li va despertar la vocació literària. Tot i la seua condició d’autodidacte des de ben jove va participar en els ambients literaris i artístics de Mallorca. Quan encara no havia fet els 20 anys fou un dels fundadors i col·laboradors de Domini Fosc, una revista de literatura en la qual també participaven l’editor Lleonard Muntaner, el catedràtic i escriptor Damià Pons, el professor, escriptor i sociolingüista Isidor Marí, Antoni Serra i Rafael Jaume, entre altres autors illencs. En la mateixa època va publicar el poemari ‘És massa difícil’ dins el volum col·lectiu ‘Temptant l’equilibri ‘(1973), amb obres dels esmentats Lleonard Muntaner, Damià Pons i de Guillem Soler. La bona rebuda d’aquests primers versos el va situar ja des de molt jove dins el panorama literari mallorquí.

Enguany fa 50 anys que es va publicar el seu primer aplec de poemes, ‘Sempre trobaré algun dolor’. Dos anys més tard va ser guardonat amb el Premi Andreu Roig de poesia per un recull dedicat íntegrament al poema en prosa, ‘Baf de llavis’ (1976), que el va consolidar definitivament dins la nova lírica catalana escrita a Mallorca. Paral·lelament a la seua trajectòria com a poeta, la vida professional de Perelló va transcórrer fora de l’àmbit de la literatura. Entre 1981 i 1983 va ser tinent de batle de l’Ajuntament de Palma com a regidor del PSM i va desenvolupar els càrrecs de regidor d’Educació, delegat de Biblioteques i de Normalització Lingüística.

La seua trajectòria literària té dues fases. La primera fins a l’any 1976, amb una obra que es va iniciar sota la influència de la poesia social, però que aviat es va deixar endur per la força dels surrealistes, avantguardistes i autors com Octavio Paz. La segona es situa des de 1997, amb una reflexió sobre el fet poètic i les circumstàncies de la vida. Amb ‘Carasses’ (1997), un aplec de poemes guardonat amb el premi Bernat Vidal i Tomàs, de Santanyí, va trencar un silenci literari de dues dècades. Va publicar els reculls ‘La set del viatger’ (2001), ‘Sal de Migjorn’ (2002) i ‘Manual d’ànsia’ (2005), aquests darrers amb il·lustracions d’Antoni Mas. Amb ‘Quadern de manobre’ (2007), va rebre el premi Josep M. López-Picó Vila de Vallirana de poesia de 2006. Tres anys més tard va publicar el poemari ‘A recer’ (2009). El 2011 va continuar amb el recull ‘Inventari d’omissions’ i dos anys més tard va aparèixer el primer llibre de narrativa de Perelló, que va titular ‘L’error o la vida’. El 2014 va publicar el recull de poesia ‘La casa del vespre’, i el 2015,‘ L’atles deshabitat’. Aquell mateix any va rebre el Premi Pare Colom de Narrativa convocat per l’Ajuntament d’Inca, per ‘Música de la indiferència’, novel·la que es va publicar uns mesos més tard. El 2016 Joan Perelló fou guardonat amb el 18è Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal, per l’obra ‘El mapa de l’infinit’. L’any següent va aparèixer la seua antologia poètica ‘Abecedari de crepuscles’ (Tria personal 1973-2016) (2017).

Suscríbete para seguir leyendo