«Després de tants anys no sé si fer ceràmica relaxa o és el fang el que absorveix aquesta energia», reflexiona Margalida Prats Ribas, guanyadora de la darrera edició del Premi Vuit d’Agost en la categoria d’Artesania del Fang. Un premi que aquesta eivissenca que ha fet ja els 72 anys no s’esperava guanyar tot i que en fa més de vint que va començar a anar a classes de ceràmica. En realitat, explica, es va acabar presentant al concurs perquè les companyes de classe li varen suggerir i «per fer bulto», comenta amb una rialla.
Aquest, explica, és el mateix motiu pel que ja fa un bon feix d’anys es va presentar al premi Joan Daifa: «Vaig pensar que s’havia de donar una mica d’impuls al concurs i que, pel guanyador, no és el mateix guanyar si s’han presentat dos obres que si se n’han presentat sis o set». Amb aquestes dos motivacions va deixar la seua darrera peça, ‘Flors del desert’, al registre d’entrada del Consell d’Eivissa fa unes setmanes. Sense cap esperança, ni una, de guanyar. Però els integrants del jurat del premi no varen pensar el mateix.
Òxids i granulometria
Antoni Ribas Costa Toniet, Adrián Ribas Escandell, Laura Julve Martínez i Carolina Boned Torres, després d’observar detingudament les set peces que es varen presentar enguany al concurs varen considerar que les ‘Flors del desert’ de Margalida eren la millor. Els experts en artesania del fang en varen destacar «la variació tècnica» dels òxids i els esmalts que envolten la peça així com «les pastes ceràmiques de diferent granulometria que realcen la seua qualitat tècnica». A més, el jurat va voler fer menció especial a la «varietat tècnica i formal» de totes les obres que anaven a concurs.
Margalida es va iniciar amb la ceràmica a un dels tallers per a adults que organitza habitualment l’Ajuntament de Sant Josep. D’això fa ja una vintena d’anys. Han fet un grupet. Repeteixen cada any. Des d’aquella primera vegada que es va presentar a un concurs «per donar-li vida», no ho havia tornat a fer.
En el darrer curs, Margalida va començar una peça «una mica rara», com li diuen elles. És a dir, una obra mica figurativa ni realista. L’anava pujant, però sense una idea molt definida, recorda. De fet, molts dies arribava amb una idea i, poc després, l’anava canviant. «És una peca rústica», defineix l’autora, que va afegir parts d’un altre tipus de fang a uns foradets que tenia la base de la peça final. Li donava un altre color. Un cop acabada aquesta fase, es va animar a jugar amb els òxids i els esmalts. «Quan va estar acabada em varen dir que la presentàs, que el ridícul no el faria», recorda que li varen dir. El mateix va opinar una neboda seua, que treballa al Consell, quan va veure totes les peces que s’hi havien presentat.
Quan li varen comunicar que havia guanyat, gairebé no s’ho podia creure. Li varen dir que no digués absolutament res fins el dia que s’entregaven els premis, el passat 4 d’agost. «Vaig complir. No li vaig dir a ningú. Només a la meua neboda», recorda. «Em va dir que ja m’ho havia dit ella, que guanyaria», explica l’artista, que assegura que treballar la ceràmica no és especialment complicat: «Vas fent xurros de fang i vas pujant la peça». El més difícil de tot, confessa, és aconseguir que els esmalts siguin del color desitjat. «Si es treballa a baixa temperatura, menys de mil graus, és més fàcil. Però quan ho fas a més de mil graus el color que sortirà sempre és una sorpresa», comenta. Margalida Prats confessa que no li agraden les peces perfectes. De fet, explica, fa una temporada li va donar per les carabasses, que li encanten. I quan les tenia fetes, sempre els feia «alguna rascada» per a què no quedassin perfectes. Aquestes ‘Flors del desert’ no són la primera obra «rara» que ha aixecat amb les seues mans. Ja en va fer una d’aquest estil fa uns anys, inspirada en una branca d’olivera que va veure a Mallorca.
L’eivissenca destaca el poder «desestressant» de treballar el fang. Ella s’hi va apuntar quan encara treballava al supermercat familiar, on s’encarregava de les compres, atendre els representants i establir els preus. Anava a ceràmica i allà alliberava tot l’estrés de la feina. Tot i que ja es va jubilar ha seguit amb les classes. Li agraden molt. «Aquest proper any, si déu vol, hi tornaré», explica Margalida, que ha creat a casa un petit taller on treballar la ceràmica. «Sense forn, però», detalla. No recorda totes les peces que ha creat, però sap que n’ha regalat moltíssimes i que algunes altres s’han acabat trencant. «Per sort! Si no hauria de sortir de casa», confessa. Entre les obres que han sortit de les seues mans, una vaixella que va regalar, un munt de gots, quadres i moltíssims elements de decoració, especialment taronges i magranes.
