Gemma Moll, contacontes: «La literatura infantil és una eina potent»

[Pensa] No va tant per aquí. Vaig triar això de contes curts i absurds perquè sí que darrerament la literatura infantil, bé i històriacment també, com que ha de ser quelcom...

Políticament correcte i moralitzadora?

Exacte. Es recepten llibres, fins i tot. Les bibliotecàries expliquen que venen mares dient-lis que el seu fill té por als monstres. «Quin conte em receptes?», els hi demanen.

No em digui que les bibliotecàries són...

...farmacèutiques, sí. Els contacontes que havia fet tenien un missatge poètic, però en canvi quan me vaig posar a fer aquest em vaig plantejar què volia explicar, què volia fer jo. I jo volia passar-m'ho bé! Explicar contes que a mi me fan gràcia i, a partir d'aquí, vaig fer aquest 'En construcció' de contes curts i absurds. El missatge ja hi és, sempre, implícit. El simple fet d'escoltar contes i de tenir ganes de llegir-los ja està. Ja hi ha això modèlic.

En quin moment els adults han volgut reconvertir la literatura infantil i juvenil en píndoles?

Doncs no ho sé. Històricament els contes han tengut una funció de mostrar alguna cosa, però supós que perquè en realitat la literatura infantil és una eina tan potent que la volem portar al nostre terreny per solucionar coses dels infants. Com sabem que entren molt bé els contes, sobretot els il·lustrats... No, jo crec que certes coses ja vindran. El que importa és que els interessi llegir, el missatge ja el rebran.

Allò absurd els agrada als boixos?

Sí! I aquest, als pares també. De vegades allò absurd no està tan al conte com al que faig. Se me'n va una mica la pinça. Són cinc contes i tres són d'uns autors que es diuen Pinto & Chinto que eren molt curts, com de mitja pàgina, i jo els he fet molt més llargs, en realitat. No saps les tonteries que arrib a fer i això és el que més els agrada als boixos. «Com se li'n va la pinça a aquesta al·lota!», diuen.

Home, veure un adult que se li'n va la pinça té el seu què.

Sí. És que seria realment com jugarien ells. De fet, he agafat molt del meu fill. Jo jug com veig que ho fan ells i ells, quan veuen un adult fent-ho es queden meravellats.

Dius que els boixos han d'anar acompanyats d'un adult. Què passa?

A veure... A les biblioteques s'acostumen a fer aquestes activitats de foment de la lectura, però no és un servei de cangur perquè els pares puguin aprofitar. Han d'estar-hi. Els boixos necessiten aquest acompanyament adult per si en algun moment hi ha alguna cosa que no entenen, que puguin demanar... Que se sentin acompanyats en aquest procés. També hi ha molta costum de deixar els boixos davant i els pares es posen darrere amb el mòbil. Doncs molts cops aquest boix es troba allà sol i pensa que pot fer elq ue vulgui perquè ni tan sols té consciència de què el pare o la mare estan darrere i de vegades, algun infant ho desvalota tot. Se sent que pot participar i acaba alimentant tots els altres i qui explica el conte se sent un poc... És important l'acompanyament dels pares.

Què fas quan hi ha una rebel·lió infantil?

Al principi tractava d'anar més ràpid i acabar ràpid i després plorava. Bé, potser no tant, però sí que volia acabar abans. Ara no. Ara ja, després de tantes actuacions acabes tenint eines i trobant fòrmules d'interactuar en algun moment amb aquest boix. No fa massa me va passar que hi havia un d'aquests... Al final va ser molt graciós. Estava dient coses tota l'estona i vaig acabar dient que explicaríem un altre conte i que l'explicaria ell. «Vine, vine...», li deia. I ell no feia més que repetir: «No, no, no, no...». Es va angoixar tant que ja no va dir res més. Em va saber mal i tot! Però acabes tenint eines, fent-los participar d'alguna forma.

Per què ens fa tanta vergonya parlar en públic? A altres països no...

En general, tenim un pànic escènic al·lucinant. Crec que com que a escola, de petits, tot ho feim per escrit, no tenim exàmens orals, assignatura de teatre... Tenim més vergonya. Ens costa molt més. Seria necessari treballar això a les escoles. Don classes de teatre a una escola i al principi me va comentar la directora que treballàssim més la llengua i l'expressió oral i li vaig dir que perfecte, però de què serveix que ensenyem a dir una frase correctament si després som incapaços de dir-la davant un grup de persones. Això és el que s'ha de treballar des de petits, perquè tenim aquesta mancança. Un dia em varen explicar que a Argentina es fan molts exàmens orals i que per això els argentins tenen aquesta facilitat de paraula. Estan acostumats des de boixos! I naltros no. Exàmens orals! S'han de fer exàmens orals! Ens falta molt de teatre a l'escola.

A l'espectacle ets una paleta que està fent una obra. Què passa per què aquesta paleta expliqui contes?

Vaig de pintora, amb una escala, escoltant música als auriculars i cantant sola. He de començar a pintar, puj a l'escala, però me fan por les altures, així que dic de baixar, esmorzar i després ja veurem què faig. I en aquell moment descobreix el públic. I em demanen que expliqui contes, però jo he de pintar i els dic que no, però al final n'explic un. Cada cop que acaba un conte comença el joc. Jo menj poma i ells demanen un altre conte. M'encanta!

Quin és aquest primer conte que expliques?

Tot el que explica aquest conte va passar un bon dia en que en Floyd va decidir sortir a jugar.