En l´anterior article vérem com el govern del Trienni Liberal de 1820-23 va procedir a l´exclaustració dels dominics eivissencs, després de més de tres-cents vint anys de residència a Eivissa i que el seu convent passà a mans de l´Ajuntament. Amb la recuperació del poder absolut per part de Ferran VII el 1823, s´iniciava la tercera i última etapa del govern del monarca absolutista, període que durà fins el 1833 quan morí Ferran i que se la coneix com la dècada ominosa. La restauració dels diferents convents desamortitzats arreu d´Espanya va tenir com a conseqüència una ortodòxia extrema, amb un intent de contenir les idees liberals de l´època, que procedien, en bona part, d´Europa. Es defensava a ultrança tot el que es referia al Trienni Liberal i s´impedia l´arribada d´aires de modernitat als convents. Tot això fa ver que el poble clamàs per la definitiva exclaustració que es produí a partir de 1833, amb la mort de Ferran VII.

Dies abans algunes cases de destacats liberals manacorins aparegueren assenyalades amb creus i per aquestos fets foren detinguts alguns carlins manacorins. Els conjurats carlins es reuniren i alliberaren les presos i proclamaren el pretendent Carles com a rei a Manacor. En aquesta temptativa es varen involucrar els frares del convent dels dominics de Manacor. L´aixecament fou ràpidament sufocat pel capità general, el comte de Montenegro, que envià les milícies provincials i dominaren sense gaire dificultats l´aixecament. Montenegro decretà la supressió immediata de tots els convents dels dominics de les Balears.

Les diferents dependències del convent d´Eivissa passaren a l´Ajuntament d´Eivissa, tal com ja havia passat en l´anterior exclaustració. Però el bisbe d´Eivissa, Basilio Antonio Carrasco, destinà el temple com a ajut parroquial de Sant Pere per d´aquesta manera evitar que l´església es destinàs a altres usos.

La parròquia de Sant Pere

Aquí convé recordar que la parròquia de Sant Pere fou creada el 1785 amb el pla parroquial que va redactar el primer bisbe d´Eivissa, Manuel Abad y Lasierra, i la seu era en una capella de la Catedral, la que es coneix com capella de Sant Pere o capella Fonda. Comprenia totes les cases intramurs i la franja de finques que circumdava la ciutat. La parròquia de Sant Elm, creada també el mateix any, comprenia les cases entre el port i les murades. En aquell moment, la parròquia tenia un altre ajut parroquial, el de Sant Cristòfol, amb seu a l´església de les monges tancades i que tenia cura del barri del Portal Nou i de la zona rural de la parròquia.

El 1867 el vicari capitular, Rafel Oliver Ribes, redactà un pla parroquial per adaptar-se a la nova situació, ja que el Concordat de 1851 havia suprimit la diòcesi d´Eivissa. Així la Catedral passà a col·legiata, regida per un abat, que tenia d´ajudants dos vicaris, un dels quals residiria a l´església de Sant Vicent Ferrer, dels dominics, i que substituïa l´ajut parroquial de Sant Cristòfol, que ho havia estat fins aquell moment. Sigui per desídia, sigui pel que sigui, el pla parroquial no anà endavant i les coses quedaren més o menys com abans, però sense bisbe i amb un vicari capitular que exercia de facto, de bisbe d´una diòcesi inexistent.

El 1882 el vicari capitular, Manuel Palau Aquenza envià el mes de juliol una pastoral a tots els rectors per tal d´iniciar una col·lecta per reformar l´església de Sant Domingo. Palau deia: «Mir amb gran dolor l´estat lamentable del millor temple de la diòcesi. El temple que té les imatges més devotes, on cada imatge, cada retaule, cada pintura, cada pedra -podria dir-se- és una ofrena i un testimoni de l´agraïment i de la fe dels nostres avantpassats».

Al cap de dos anys les obres de reparació havia finalitzat i els pintors mallorquins Mates, començaren la pintura de la volta de l´església, pintures i altres béns, com un retaule barroc varen ser destruïdes per un incendi produït el desembre de 1971.

El 1928 el bisbe Salvi Huix va decidir el trasllat de la seu de la parròquia de Sant Pere, des de la capella de la Catedral que ocupava des de la seua creació, el 1785, a l´església de Sant Domingo.

La nòmina dels religiosos exclaustrats

Pere Adrover, que ha historiat l´ordre de predicadors a les Balears, diu que els religiosos que habitaven el convent dels dominics el 1835, en el moment de l´exclaustració, eren els següents:

Fra Tomàs Ramonell, prior presentat. Havia nascut a Palma el 1741. Era mestre en teologia i professà en el convent de Palma, on tornà tan aviat com li fou possible. Després va viure en el districte de la parròquia de Santa Eulària de Palma.

Fra Jaume Riera Marí, nascut a Eivissa el 1784. Molt jove vestí l'hàbit dominicà en el convent de Palma, d'on passà al d'Eivissa. El 1820 va ser designat pel bisbe per explicar la constitució liberal a l'església de l'Hospitalet. Quan es tancà per primera vegada el convent d'Eivissa passà al de Palma i va ser nomenat catedràtic de llatinitat del seminari conciliar de la capital. Tornat a Eivissa, quan es recuperà el 1823 el convent d'Eivissa, va ocupar el mateix càrrec al seminari d'Eivissa. Marí a Eivissa el 1855.

Fra Josep Maria Oliver Planells, nascut a Eivissa el 1812. Professà en el convent d'Eivissa i quan es dissolgué aquest centre, se secularitzà i ocupà diversos càrrecs a la diòcesi d'Eivissa, com mossènyer de Sant Ferran, de Jesús i del Salvador. Morí el 1864.

Fra Antoni Vich, se sap que el 1840 residia a Plama.

Fra Josep Serra, no se sap gaire cosa d'ell, excepte que el 1856 tenia la seua residència a Palma.

Els germans llecs que hi havia en el convent en el moment de l'exclaustració són els següents:

Germà Joan Morey, que únicament se sap que morí a Muro el 1840.

Germà Vicent Abrines. Sense més notícies.

Germà Ramon Anglada, nascut a Eivissa el 1810, amb 22 anys entrà al convent com a donat i professà l'hàbit de Sant Domènec el 12 de gener de 1835. No acabà el noviciat a causa de l'exclaustració.

Germà Antoni Guasch, nascut a Jesús el 1803. Professà en el convent d'Eivissa l'agost de 1832. Quan es tancà el convent d'Eivissa passà a l'Extrem Orient on desenvolupà la seua activitat apostòlica a Macau i Manila. Va morir a Sant Domingo de Manila el 1870.

En el proper article parlarem dels béns que tenia el convent d'Eivissa i que foren desamortitzats a causa de la llei de Juan Álvarez Mendizàbal.