Des del segle XIII fins al XVIII, a través de diversos privilegis reials, ses Salines varen estar gestionades per la Universitat d´Eivissa i Formentera. Des de l´any 1261, a través d´una concessió de l´infant en Jaume, els eivissencs tenien dret a una part dels beneficis de l´explotació de la sal, dret que l´any 1267 es va ampliar a la totalitat. Els anys i segles successius, diferents monarques, a petició dels representants locals, varen confirmar aquests privilegis. Els consenyors o senyors feudals de les Pitiüses en seguien conservant la titularitat però a la pràctica la gestió de la sal es realitzava des de la Universitat. D´aquesta activitat en són prova els nombrosos Llibres de la Sal que es conserven a l´AHE. Tot això va canviar a principi del segle XVIII. L´any 1709, en plena Guerra de Successió, es va realitzar un nou intent per arrendar ses Salines i el comerç de la sal. Un dels motius o excuses va ser la deficient gestió de la Universitat damunt els estanys.

La primera oferta va venir de part del capità genovès Giovanni Battista Visconti. Avui parlarem d´un document molt interessant de l´any 1709 que inclou les dues ofertes que va realitzar i l´opinió que les seues propostes varen merèixer als jurats i als representants de la parròquia de Santa Maria d´Eivissa, que aleshores encara era l´única parròquia de les Pitiüses.

L´any anterior als fets, això és el 1708, la Universitat havia arrendat els estanys de Formentera al tinent d´artilleria Nicolau Taltavull. El lloc habitual de vendes, arrendaments i subhastes era la plaça de la Torreta -avui plaça de la Catedral-. Però l´any 1709, dèiem, apareix en escena l´esmentat personatge amb la pretensió d´arrendar ses Salines, en principi per un termini de 10 anys: «... que el Cap(ita)n Bisconti tiene de arrendar estas Salinas...». La seua proposta incloïa també Formentera: «...por q(uan)to en el arrendam(ien)to se quiere incluhir la sal de la Isla de formentera...». La Universitat reivindicà immediatament els seus drets damunt la sal però l´aleshores governador, Josep Ponce de León, va demanar veure els documents que demostrassin aquests drets: «...que digan y remitan los Jurados de d(ic)ha Isla el titulo porque pretenden suia d(i)cha sal...», cosa impossible perquè, com molt be sabia ell, aquests documents no existien. Com hem dit, la màxima institució insular gestionava la sal des de feia segles per donació reial.

El paper de l´Església

Centrant-nos en la postura de l´estament eclesiàstic davant l´oferta, hem de dir que l´informe que varen signar tres preveres, sent paborde Josep Gilabert («Joseph Gilaberte»), tot i ser evident que defensava els interessos de l´Església i les seues rendes damunt ses Salines, va ser molt més reivindicatiu que no el de la pròpia Universitat defensant els drets seculars dels eivissencs. Suposam que això va ser a causa en part al fet que els jurats i els oficials eren conscients que no podien assumir la reparació i manteniment dels estanys, obra tan urgent, tan necessària i tan reclamada i tantes vegades havia quedat ajornada per manca de recursos.

Tot i que el document firmat per la reverenda comunitat reconeixia la necessitat i la urgència d´intervenir en els estanys, insistia que l´acord s´havia de signar amb garanties: «... No hay que dudar que seria de mucho util el restaurar los estanques, restituyendoles a la limpiesa que primeramente tenian, pues de ella resulta el frutar muy mucho en beneficio de esta Mag(nifi)ca Universidad, y util de su Mag(esta)d q(ue) D(io)s g(uar)de y por lo que es mui conveniente el admitir la obligacion á que se obliga dicho Capitan de limpiarles, ... por esto (h)a de ser con la devida siguridad...». També ells qualificaven Visconti com a foraster. Els preveres feien una reflexió genèrica quant a la desigualtat que observaven entre els drets i les obligacions de les dues parts.Les dues ofertes de Visconti

La primera oferta de Visconti va ser rebutjada per abusiva i perquè no reconeixia cap dels drets dels eivissencs respecte de la sal. Jurats i preveres recordaven que el que s´obtenia per la recollida de la sal era «...la unica y total (h)asienda de la Universidad...», donat que no es podien recaptar altres imposts: «....por hallarse esta isla tan pobre y desolada de gente...». La segona oferta rebaixava una mica el to i les pretensions, però no deixava de ser una privatització de la gestió de ses Salines durant 15 anys, a canvi de molt poc -reparar 100 calçades- i cercant un guany immediat i sense cap control.

Les millores consistien en una quantitat per al manteniment de la Universitat, al mateix temps que s´assenyalava un dia a la setmana perquè els illencs poguessin anar a carregar sal com era acostumat des de feia segles: a tal fi, s´havia de redactar un ban que regulàs el dia de la setmana que es podia anar a prendre sal per al consum personal i familiar. Si qualsevol altre dia algú era sorprès carregant sal, perdria vaixell, sal i els seus béns.El dret de treure sal per a consum propi

Davant aquesta oferta, els jurats, que no dubtaren a qualificar Visconti com a despòtic, estranger i sense cap lligam amb el país, varen recordar el dret que des de temps immemorial tenien els eivissencs d´anar a buscar sal per al seu propi abastiment i ús particular: «...es totalmente opuesto á la praxis que es imutable en los Pobres naturales de esta isla, que estan hechos y acostumbrados á ir a los montones de la Sal para el propio abasto, segun, como, y quando la han menester, y con esso en sus casas no la desperdician, pues quando han menester media carga, la traen, y quando necesitan de otra media buelven a tomarla...».

Però l´oferta de fixar un dia determinat, que no era nova però no se solia complir, no solucionava el problema: amb un sol dia a la setmana, la pesca no es podia conservar.

Precisament, l´informe eclesiàstic reivindicava aquest dret de la següent manera: «...sobre el Capitulo segundo en donde consta, que ninguno pueda tomar sal sino el dia que se señalare, y que en embarcasion alguna no se puedan llevar para su abasto, q(ue) lo que es perjudicial a los vesinos, siendo la Sal como es de todos ellos. Esto supuesto sería totalmente quitar el d(e)recho que cada uno tiene en la sal para su abasto, pues aunque es verdad, que el (h)aver dia señalado para tomarla no es cosa nueva, y es de mucho util no obstante es cosa fuerte se pongan gravissimas penas ... porque puede suseder un Año de mucha pesca, y ser en dia no señalado, y poner a pique el perder su cosecha, y trabaxo los de la Marina...».El preu de la sal eivissenca

Quant al que proposava Visconti en el capítol set, que establia que el capità genovès era lliure per vendre la sal al preu que volgués, cosa que la Universitat va acceptar amb condicions, l´Església alertava que pujar el preu seria desastrós per al comerç de l´illa i que costaria anys recuperar-se d´aquesta caiguda, destacant que la poca competitivitat de la sal eivissenca perduraria durant anys en la memòria dels països compradors i recordant que al segle anterior va ser necessari rebaixar el preu de la sal eivissenca a causa de la forta competència de les salines de la Mata (Alacant), afegint que «la sal es el unico medio que tienen».

les joies de l´arxiu històric

Els tres preveres consideraven que 15 anys era molt de temps: «...mucho el tiempo; y poca la obligación...» i proposaven rebaixar els anys de contracte o augmentar el nombre de calçades. Finalment, Visconti va aconseguir l´arrendament de ses Salines. Pocs anys després, acabada la Guerra de Successió, les Pitiüses perdien definitivament els seus drets damunt la sal. El nou monarca, Felip V, encetava un regnat i una nova època expropiant ses Salines per dret de conquesta i imposant l´administració única i la llengua única a través dels Decrets de Nova Planta. Des de sempre, patrimoni natural i patrimoni cultural han anat de la mà. La pèrdua d´un significa la pèrdua de l´altre. Així ha passat i així ens va.