Per la maresma / s’estén un fred, lentíssim / toc de campanes. / Boires i grills dominen / tots els camins del vespre.
‘Cementiri de Sinera’. Salvador Espriu.
Aleshores, de forma i manera sobtada, sorpresiva, se’ns ha mort -coincidència cruel de la vida no sempre amable i dolça, el dia de Nadal- Maria, la bona amiga, entranyable sempre Maria, un temps i ara també però d’estil esporàdic i eventual tal vegada, figura i presència d’un lloc d’especial seducció i suggerència, la cafeteria Artesans, tot just a tocar el Museu Arqueològic ubicat al bell mig de Via Romana, al cor neuràlgic de Puig des Molins, civilitzat territori de cultures i de convivències. Deia a l’inici d’aquest escrit recordatori que la mort sempre, sempre ens agafa a tots fora de temps o, probablement, fora de lloc i d’espai. Fins i tot aquelles morts llargament anunciades i finalment confirmades. Ha set, amb variacions puntualitzacions la mort de Maria un cop d’improvisació i lament al qual ningú estava preparat. La mort inevitable sempre és així i d’aquesta manera actua a l’estil quotidià de cada dia. La dona que ara recordam era un clar exemple de bellesa, de físic i de caràcter de la seva Andalusia natal. Ironia, noble sentit de l’humor, expressiva i rotunda, tal vegada massa rotunda a vegades, excel·lent cuinera. I ara la incògnita, a partir d’ara qui farà com ella l’arròs amb llet, per exemple? Una pregunta de difícil resposta. Maria, una abraçada.