(Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
‘Prec de Nadal’.
Salvador Espriu)
I d’aquí unes hores, poques hores a la fi és Nadal. Feliçment. Tenim la festa, la gran festa de tothom i per tothom -excepte el poeta nascut a Extremadura, Julio Herranz que per convenciment ideològic no la celebra- a la punta dels dits, a l’abast de qualsevol humà -humà i cristià, es clar- que vulgui i desitgi viure amb profunditat religiosa aquestes extraordinàries jornades que demà diumenge aixecarà el teló. L’escenografia nadalenca n’està servida. A Déu gràcies. Comença l’espectacle que es desocuparà fins l’èxtasi dels Reis Mags arribats d’Orient i amb la borses carregades de regals. No. No és una festivitat menor, ni ínfima malgrat la propaganda anti-nadalenca a càrrec de progressistes d’esquerres amb problemes de consciència tal vegada vitals. Nadal, i la cosa s’inicia als primer anys de la infantesa, marca el fi de l’any, la matinada d’un nou any que por la línia de l’horitzó s’acosta amb pas decidit i ferm . Cal gaudir doncs d’aquest missatge de pau i de germanor que el cor ens alegra amb generositat. M’agraden aquestes dades perquè són dades d’espiritualitat íntima per un pensament que treballa amb rigor i harmonia plena. Llavors -tot suma- hi ha el factor gastronòmic, la joia, cal dir-ho, de la corona. Entre carns robustes -res de peix, va contra la tradició eivissenca- fetes amb amor i paciència, torrons a dojo, vi de la terra, xampany francès, cava no, que és producte català i contamina més que aquest imbècil que ara mana a l’Argentina. I la rúbrica, l’esclat definitiu, la salsa densa, copiosa, sensual. La festa és la festa i, per favor oblidem Gaza, oblidem la merda i la sang, la misèria i la fam.
Lectors, bon Nadal.