A l’hora d’escriure aquest paper, he estat mirant fotografies de la gran manifestació que hi va haver dimecres passat, a Barcelona, per l’escola en català. També hi hagué manifestacions a d’altres ciutats del Principat, donat que la mobilització no estava centralitzada. I una vaga que va ser seguida per devers un 40% del sector educatiu (que, a dia d’avui, constitueix, des del meu punt de vista, un èxit remarcable). La mobilització també va comptar amb solidaritat des de les Illes Balears, amb una concentració davant el Tribunal Superior de Justícia, en contra del 25% d’ensenyament en castellà que el seu homòleg del Principat ha imposat a les escoles de Catalunya.
Faig referència a les fotografies, perquè alguns cartells que portaven els manifestants ens donaven la justa dimensió d’una lluita que no és puntual, enmig d’una batalla que forma part d’una llarga guerra que, entre nosaltres, dura ja més de tres-cents anys. Una al·lota de les que es manifestaven, per exemple, portava el cartell d’Obiols, dels anys vint del segle passat, de l’Associació de l’Ensenyança Catalana. El cartell, obra del pare de Raimon Obiols i de l’oncle-avi de Clara Ponsatí, es portava a les manifestacions de fa cent anys a favor de l’ensenyament en llengua catalana. La Mancomunitat de Catalunya havia treballat per fer avançar la llengua dins l’àmbit acadèmic, però tant els governs de la Restauració com la Dictadura de Primo de Rivera varen fer tot el possible per obstaculitzar aquest avanç.
Un altre dels cartells era de la meua època d’estudiant, de fa més de quaranta anys. Deia, senzillament, «Català, llengua oficial». En aquella època, en plena etapa inicial de la Transició a la democràcia, el català encara no se sabia quin estatus tendria, i a la societat catalana hi havia una forta reivindicació de l’oficialitat de la llengua. Alguns ens havíem embarcat en uns estudis amb un futur dubtós, perquè fèiem Filologia Catalana sense que el català fos oficial, sense que fos llengua obligatòria a l’Educació, i sense gaires perspectives clares sobre el seu futur. Havíem d’empènyer per aconseguir-ho, per tal de trobar un lloc per a la nostra llengua i la nostra cultura dins l’àmbit educatiu.
Qui ens havia de dir que un cartell dels anys vint del segle passat i un altre de finals dels setantes havien de passejar, plenament d’actualitat, per la Barcelona del 2022! I, malgrat tot, aquest és un dels evidents danys col·laterals de la dicastocràcia (entengui’s govern dels jutges) que cada vegada amb més intensitat està substituint el sistema democràtic als territoris de la monarquia borbònica espanyola. Fa un temps, envaint clarament les competències de la Conselleria d’Educació del govern de la Generalitat de Catalunya (que té competències exclusives -què deu voler dir, exclusives?- en aquesta matèria, al territori del Principat), el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va establir que el 25% de l’ensenyament s’ha de fer en llengua castellana. La intenció, evidentment, no és corregir la situació als nombrosíssims centres -també allà- on el percentatge d’ensenyament és molt més elevat en espanyol, on fins i tot el que es fa en aquesta llengua supera de molt el que es fa en català. No, de cap de les maneres: es tracta d’aconseguir que no hi hagi cap centre, al Principat, que no faci com a mínim una quarta part de la seua activitat educativa en castellà. Si en comptes d’una quarta part és tres quartes parts, ja els va bé, a ses senyories! Perquè no he pogut detectar ni un sol cas en què un tribunal establís, a la Catalunya continental, que un centre havia de fer més ensenyament en català del que estava fent en un moment determinat de la seua història.
A Ibiza, com al conjunt de les Illes Balears, ja ens aniria bé que el setanta-cinc per cent de l’activitat educativa es fes en català. Encara que el vint-i-cinc per cent restant fos íntegrament en castellà. Perquè ara mateix segur que som molt lluny d’aquests percentatges. Però, molt m’ho tem, un decret d’aquestes característiques aniria destinat a les poquíssimes escoles que superen el 75% d’ensenyament en català. Aquestes probablement haurien de «corregir» el volum de temps dedicat a ensenyar en una i altra llengua. Però els que es troben per sota del 75% d’ensenyament en català probablement no serien empesos per ningú ha haver de canviar res. Igual que ara mateix està passant al Principat.
Que una part molt important de la comunitat educativa s’estigui manifestant per l’ensenyament íntegrament en llengua catalana, en contra de la sentència que obliga a fer un 25% d’ensenyament en castellà (ep, al Principat, no a les Illes Balears), demostra que encara, a la societat, hi ha esperit crític, i rebuig de les sentències que imposen criteris pedagògics, com si haver estudiat Dret et donàs automàticament un màster en Educació. O en qualsevol altra branca del saber.
