Voldria començar aquest paper aclarint la meua postura totalment contrària a l’‘assignaturització’ de l’Educació. De la mateixa manera que el món no es divideix en assignatures, ens hauríem de qüestionar la divisió de l’Educació d’aquesta mateixa manera. Ara bé, i dit això, qui parla d’assignatures també pot parlar d’àmbits.
Busc dins la meua (cada dia més fràgil) memòria quan es va començar, des d’instàncies de l’administració educativa, a intentar fer que els qui ensenyàvem Català i els que ensenyaven Castellà ens ‘coordinàssim’. Una mica més endavant, ja no es tractava només que ens coordinàssim: calia que ens distribuíssim matèria, de manera que unes coses les ensenyàssim en català i unes altres en castellà. I, encara una mica més endavant, segurament passat el tombant de segle, es va crear un ‘àmbit’ lingüístic, en què, no optativament sinó obligatòriament, hi havia d’haver una coordinació entre els que ensenyàvem les dues llengües oficials i els que ensenyaven ‘llengües estrangeres’ (amb una denominació que feia pensar que el Regne d’Espanya encara no havia entrat a la Unió Europea). Ara, la cosa es veu que ha arribat fins a tal punt que un mateix mestre (especialment el fenomen s’ha desenvolupat a Primària) ensenya català i castellà (i potser fins i tot anglès), perquè fa classes de l’àmbit lingüístic. A Secundària també es tira cap aquí, per allò que tot s’ha d’homologar. I fins i tot hi ha uns programes (dedicats a al·lots amb problemes d’aprenentatge però amb una bona actitud davant l’estudi) que engloben un ‘Àmbit Sociolingüístic’ (en què un mateix professional de l’ensenyament imparteix Català, Castellà, Anglès i Geografia i Història).
Des del meu modest punt de vista, a les Illes Balears (igual que a Catalunya o al País Valencià), que un mateix professor imparteixi Català i Castellà és una barbaritat pedagògica amb base sociolingüística. Es podria entendre, posem per cas, si l’única llengua oficial de les Illes Balears fos el català i el castellà s’hi ensenyàs de manera optativa. Que, en aquest cas, els estudiants tenguessin un mateix professor d’ambdues matèries no seria cap problema. Es podria entendre, en cas extrem, fins i tot, si la situació sociolingüística a les Balears fos com a Hèlsinki (és a dir, si tothom, exactament tothom, dominàs les dues llengües oficials i si, posem per cas, a tots els bars, comerços, etc, hi hagués plena disponibilitat lingüística). Tant en el cas d’oficialitat única de la llengua pròpia com en el de bilingüisme perfectament unidireccional (gairebé inexistent al món), que un mateix professional impartís les dues matèries no hi aportaria res, però tampoc no hi faria cap mal.
Però aquesta no és, ni prop fer-hi, la situació entre nosaltres. A les Illes Balears (i a la major part del domini lingüístic català), pràcticament tothom sap espanyol, però hi ha un percentatge elevat de població que no sap català, o que, fins i tot, sabent-ne una mica, no el fa servir mai. A molts llocs (començant per alguns llocs públics, com ara les dependències judicials, policials o d’algunes altres administracions perifèriques de l’Estat), hi ha manca de disponibilitat lingüística (traduït: hi ha funcionaris que no saben català, o que no el practiquen amb els ciutadans, sabent-ne una mica). Arreu hi ha catalanoparlants que tenen seriosos problemes a l’hora de fer servir la llengua pròpia. Pertot en podem trobar que pensen que l’altra és superior (per alguna superioritat que se sol donar per feta, però que mai no es determina). I arreu hi ha hispanoparlants que pensen que a tot Espanya s’hauria de parlar bàsicament castellà i res més, i que les altres llengües mai no haurien de ser obligatòries per als que tenen com a pròpia la de l’Estat.
En aquestes condicions, que un mateix mestre ensenyi català i castellà als alumnes els transmet, sense anar més lluny, que és ben normal que els catalanoparlants de vegades parlin català i de vegades castellà. Per tant, que han de canviar de llengua davant els castellanoparlants, mantenint la submissió de la llengua catalana. Tot plegat, d’altra banda, als castellanoparlants no els diu res en especial, perquè ja troben natural i normal funcionar només en castellà, encara que visquin a Ibiza, a Maó o a Alcoi. Si els catalanoparlants poden / han d’anar canviant de llengua, als castellanoparlants no els fa cap falta aprendre català. I, per tant, lògicament, no n’aprenen. Per què ho haurien de fer? Quin profit en traurien?
Des d’un punt de vista estrictament sociolingüístic, idò, només es pot ensenyar bé català no mesclant-lo amb el castellà, mantenint sempre la llengua, comportant-se com un catalanoparlant estricte i exigent a tots els alumnes (catalanoparlants o no) que s’hi comportin. Si no es fa així, hi continuarà havent una part de la població que, malgrat el sistema educatiu, no esdevindrà bilingüe. I això, estrictament, segons el nostre Estatut d’Autonomia, és, senzillament, il·legal. I antipedagògic. I no gaire ètic. I tirant a supremacista. O no?
