Trista era la vella imatge, crepuscular en versió bruta d’insòlites referències. Temps d’austeritat, opacitat macabra a l’hora en què tots els cadàvers del món han sortit al món i per tots els llocs variables i plausibles s’hi passegen amb impunitat que va obertament contra qualsevol norma establerta. Cadàvers de la nit i aquest home i aquesta dona, pluralitat horitzontal, ombra de la seva ombra, amaga passió, restes de flors, violes i romaní, intacte marbre de totes les coses al capvespre efímer de la mar. Frase, mot, paraula, oració... I els llavis tancats. Muts. Muts i a la gàbia. I el llavis amb febres de graus a la boca en posició de vents tramuntanencs que ens arriba ara que ja és primavera -la llarga primavera a casa- per l’horitzó macabre passat per registres, notaris i altres tribunals d’ordre i jurisprudència.
Aquest home i aquesta dona. L’amor, els amors aquells i el clima casolà i radiofònic, amb films antics, demodés, deia el progre que era un cursi, blanc i negre, o un matí gris, opac, lleuger en pantalla que enlluerna i deixa la pell a flor de pell. Objetivo Birmania, per exemple.
També alhora temps cinematogràfics, irreversibles com la metàfora de l’aigua que a poqueta nit del cel. També la banda sonora. Vent lleuger i aspre sobre el poble i les marques prestigioses de la Warner o la Metro tot passant per la Fox i la Paramount encara que no voldria deixar passar...
