Sembla que s’ha obert la suposada taula de negociació entre els governs català i espanyol (o, més concretament, entre l’Estat dit central i la Generalitat de Catalunya) per veure què en fan de la truita. Aquests dies no puc evitar recordar algunes converses que vaig tenir fa devers catorze anys amb alguns polítics espanyols al voltant del que havia de ser el nou Estatut de Catalunya (l’últim intent de Maragall, nét, de casar de manera mínimament digna Catalunya amb Espanya). Record els amics espanyols completament esparverats per la volada que prenia la nova autonomia catalana. Fins i tot algun d’ells va promoure una recollida de signatures que, a Espanya, va batre rècords. Si no vaig errat, el PP va recollir devers quatre milions de signatures contra el nou estatut. Em ve al cap, també, la imatge d’un Txillardegi, l’il·lustre sociolingüista basc, al final dels seus dies, discutint amb uns quants pihets a la platja de la Conxa, de Donòstia, la seua ciutat, sobre la qüestió.
Aquells dies, i sense cap ànim d’animar l’unionisme hispànic, sinó amb la simple voluntat de fer un exercici intel·lectual, li deia a M. García-Margallo que ho tenien fàcil: bastaria, per aturar un procés independentista que és a les portes, li deia, que concedíssiu a Catalunya un concert econòmic com el que tenen el País Basc i Navarra (prou constitucional, doncs), i que féssiu del català l’única llengua oficial del país (descomptant-hi l’Aran, on hauria de ser l’occità), i asseguràssiu la plena autonomia cultural dels catalans. Amb això i un seient de tant en tant a les institucions europees representant el Regne d’Espanya, com fa el Regne Unit amb els escocesos, ja n’hi hauria prou. Desactivaríeu com si res l’assumpte. Ja sabia, naturalment, en donar-los aquests consells, que no cabien ni com a possibilitat dins els seus capets. Per tant, la meua intervenció era totalment innòcua. Cap problema. Cap perill.
Fa una mica més d’una dècada la societat catalana va desconnectar d’Espanya. No sabien el que feien ni els que passaven el ribot a l’Estatut i el raspaven a plaer, ni els que apel·laven a la inconstitucionalitat de certes decisions, ni els jutges ni els fiscals de l’Estat. N’era molt conscient, en canvi, el president José Montilla, que els advertia de la desconnexió, anomenant-la “desafecció”. Que, al cap i a la fi, vol dir el mateix. Amb “desafecció” no es construeix cap tipus d’unitat de res. És evident que després de la desafecció, és a dir, després de 2010, amb el que jo els suggeria per aturar el colp ja no en tendrien prou. O només en tendrien prou temporalment, amb una temporalitat segurament reduïda. I no pel que faci o deixin de fer els polítics, sinó per l’ànim de la població. Que és molt diferent, i prou difícil d’avaluar, especialment quan vius dins una bombolla.
Amb un retard extraordinari s’ha constituït la suposada taula de negociació entre el govern de l’Estat i el de Catalunya per trobar sortides per al conflicte lingüístic. A Espanya tenien una nova oportunitat de no fer créixer la “desafecció” catalana. Hauria bastat amb una mica de simbologia, tenint en compte que als catalans del Principat (no a la resta, em pens) els perd l’estètica. Quant a les condicions de la negociació, sigui com sigui, l’estètica és important. I es pot convertir, deixau-me filosofar, en ètica. Vull dir que la negociació no es pot dur a terme en qualssevol condicions. He manifestat públicament un parell de conviccions que trob evidents sobre la negociació, si hom vol que arribi a alguna banda: en primer lloc, que la negociació no es pot fer en castellà (no sé si tornar a explicar per què, però resulta del tot evident, des del meu punt de vista). En segon lloc, potser no tant evident, la negociació no s’hauria de fer dins el territori del Regne d’Espanya. Especialment no s’hauria de fer a Castella (epicentre Madrid, encara que ja se n’hagi fet independent). Perquè condiciona el camp on es juga la partida.
A Catalunya, la gent sobiranista (que, diguin el que diguin els propagandistes habituals, és majoria) hauria respirat una mica si la negociació, posem per cas, s’hagués fet a Ginebra (territori neutral, on Espanya negociava, per exemple, amb ETA, sense que a cap líder del PP ni del PSOE els caiguessin els anells) i en anglès (llengua habitual en les negociacions entre nacions diferents, arreu del món, fins i tot dins l’antic Pacte de Varsòvia, i ja se’m permetrà l’antigalla en les citacions). Negociant a Ginebra (o a Oslo, o a París) i en anglès (o en francès, o en alemany) hauria fet la impressió que es produïa un intercanvi entre dos subjectes que es reconeixien mútuament en peu d’igualtat (primera condició per a qualsevol negociació bilateral). Però fent-ho a Madrid i en castellà queda clar que no es tracta de cap tipus de negociació. Sinó d’una altra cosa molt diferent, que cadascú pot qualificar com vulgui.
Ara només ens queda saber quant de temps estaran a penedir-se’n de no haver escenificat bé la negociació, igual com ara es penedeixen d’haver aprimat a consciència el vell Estatut que ja ningú no reivindica.
