Per una regla no escrita -de vegades el calendari no ho permetia-, abril, el mes d’abril nascut entre nosaltres dijous passat era tot un espectacle de primers turistes, setmana santa, capellans al carrer a l’hora de controlar totes i cada una de les nombroses professons que a Vila exhibien el seu fort poder cristià. I lògicament, per reblar el clau, la màgica aparició gairebé per art de màgia i encanteri del popular flaó, un mite, però a la vegada una representació, una realitat, de la gastronomia més nostrada, més idealitzada i a l’hora més poètica. Tot això i algunes coses més són es avui per avui les excel·lències pròpies de l’esmentat pastís sempre alegre i primaveral. El triomf del formatge. Enguany, coses de sobtats factors arribat a les nostres vides, algunes coses han canviat i abril no és exactament el que era. 2022 tornarà tot al seu escenari normal i tradicional de sempre? Ja ho veurem, ja ho veurem. De moment, avui per avui frares i capellans evoquen la tragèdia i martiri del Bon Senyor a l’interior de les esglésies i amb pocs parroquians tradicionals comptats un per un a l’entrada del centre religiós i de devoció eterna. Commemoració d’uns fets històrics, però a casa. D’altra banda el turisme, i per causes que s’ignoran, s’ha declarat en vaga general. Cap turista, o pocs, ens ha visitat com era de costum i habitual. La discoteca Pacha i les seves germanes no han obert portes a una joventut frenètica de música i de balls. Paciència. Molta paciència. Només ens queda, fort i d’empenta, el flaó, tan tendre com amorós.
