La realitat que patim les dones arreu del món és desoladora. Pot semblar una reflexió pessimista però no ho és, i és que només estic donant una informació objectiva a l’abast de qualsevol capaç i amb ganes d’interpretar les dades. Potser algú dirà que no és així, que no n’hi ha per tant, o que només ho és a racons poc civilitzats del planeta, però no és veritat. Sí, és ver que hi ha llocs on la situació de les dones és molt pitjor que aquí, però aquest tipus d’arguments, de què serveixen si no és per intentar desacreditar la lluita feminista a ca nostra? A les dones, arreu, el fet de ser-ho ens suposa obstacles, opressió i discriminacions diverses, violència i fins i tot la mort. I això que dic a alguns els indigna, i diran que la violència no entén d’homes o dones. A jo el que m’indigna és que hi hagi gent que des de la seua bombolla de privilegis, o pitjor, des de la misogínia més absoluta, negui l’evidència i ens digui a les dones si les reivindicacions del feminisme tenen sentit o no. Si no saps del que estàs parlant -em permetreu que modifiqui el proverbi-, sempre és millor el silenci.
Des que el feminisme ha agafat aquesta força dels darrers anys (ha agafat força de veritat o simplement s’ha estès el concepte gràcies -o per mor- de la globalització, sense que s’hagi produït una vertadera reflexió al respecte?) llegeix i sent sovint gent que diu que està cansada de les feministes. Cansament. Que això del feminisme ja s’està passant, que per tot veuen masclisme, que és una exageració. Us imaginau algú criticant les víctimes de qualsevol altre tipus d’opressió i violència perquè, què pesades, sempre han d’estar amb el mateix? No, ja us ho dic jo. Perquè contra les dones tot s’hi val, i perquè no hi ha un discurs d’odi més generalitzat i més tolerat que el de la misogínia. Però vaja, en una cosa estic d’acord: el feminisme és esgotador, però per a les dones. Estam molt cansades que tot traspuï masclisme, d’haver d’adonar-nos, a cada passa que feim, que allò que tocam està també tacat de patriarcat.
Ser incapaç de veure l’opressió que pateixen les dones és, a més, un privilegi de classe. De la mateixa manera que no veure l’opressió de la classe obrera també ho és. Perquè les dones som una classe social i ocupam un lloc a la societat històricament determinat per la divisió sexual del treball. Les dones som explotades, com a classe social «inferior» a totes les altres ocupades pels homes, en l’àmbit sexual, reproductiu i econòmic. No sé si és necessari explicar com es concreta aquesta explotació, però no és nova i avui està a l’ordre del dia: prostitució, ventres de lloguer, feina de cures no remunerada i treball domèstic, etc. La feminista franco-peruana Flora Tristán va dir a principis del segle XIX la seua famosa frase: «Hi ha algú encara més oprimit que l’obrer: la dona de l’obrer». I aquesta afirmació és completament actual dos-cents anys després.
Enguany, a més a més, ja fa un any que estam en aquesta situació de crisi sanitària global que ens ofega a totes i a tots, però com sempre passa als temps de crisi, més a totes que a tots, perquè partim d’una situació de desigualtat estructural. Les dones patim arreu els efectes de la covid-19 d’una manera més severa en l’àmbit econòmic i familiar (atur, reduccions de jornada i disminucions salarials, treball de cures i dobles jornades...). La pandèmia té unes conseqüències devastadores en les dones amb menys recursos i agreuja encara més la situació de les dones migrants, de les dones víctimes de violències masclistes, i un clar exemple és el de les dones prostituïdes. Simone de Beauvoir té també una frase cèlebre i atemporal, molt coneguda tot i que potser no tant la versió completa, que diu: «No oblideu mai que bastarà una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones es qüestionin. Aquests drets mai són adquirits. Haureu de romandre alerta durant tota la vostra vida».
El 8 de març no és un dia de celebració; és una jornada de reivindicació. Reivindicam els drets de les dones, uns drets inexistents en molts de llocs del món, i que fins i tot recollits a les lleis de molts països no són encara efectius, o no es poden gaudir plenament. Romandrem alerta i alertam, ara més que mai, que no farem ni un pas enrere.
