Em van condemnar a vint anys d'avorriment...' Leonard Cohen comença la seva cançó First we take Manhattan amb una frase inquietant i desoladora a parts iguals. Una condemna llarga no pas a presó, a l'exili o a treballs per a la comunitat. Tampoc a galeres o a fuetejades. Ni a la pedra damunt l'espatlla de Sísif. No. Condemnat a quelcom molt més sinistre, l'avorriment. Cohen, descarnat i poètic, sempre lúcid, anticipa ja al 1988 un perfil d'home prevalent els nostres dies, l'individu avorrit. Aquest tendeix a negar aquesta condició en una pulsió que resulta nociva per a ell i per als altres.
Per a entendre això, cal recordar la desintegració -o mutació- de les formes tradicionals d'ocupació de l'home, que dotaven de sentit el dia a dia de la majoria d'existències: família, treball i déu. En vam tenir prou durant segles amb aquests tres pilars per passar una vida, plena o no, centrada en cada un de nosaltres mateixos. Afegiria que, durant el segle XX, amb la irrupció del 'jo' i del benestar, la societat va aconseguir sumar una quarta pota a aquestes tres institucions, la del lleure. Les aficions o passions de tota una vida. La fotografia, la muntanya, el ciclisme, la poesia o col·leccionar segells. Es consolidava un àmbit complementari de realització de l'individu, sobre manera articulat entorn d'un concepte també relativament novell en la història de la humanitat: la llibertat.
Avui aquest ordre 3+1 d'institucions que organitzaven la nostra vida fins a les darreres dècades del segle XX, s'ha desfet, s'ha desequilibrat. La capacitat de la noció de família de donar sentit a l'individu ha minvat. No és només la crisi demogràfica o la desatenció als majors, sinó la desaparició de figures referencials i relacions cada cop més tensades i amargues entre la consanguinitat de primer grau (es donen debats de caràcter morfològic divertits sobre la necessitat de reformular el concepte de família avui, que, al capdavall, apuntalen aquesta idea de la desaparició de la mateixa tal com havia existit durant segles). Pel que fa al treball, l'ofici per a tota una vida és privilegi de cada cop més pocs i la inseguretat, la precarietat i el canvi constant el signe dels temps de molts, que veuen com el treball usurpa cada cop més àrees de la vida d'un i el dret a les vuit hores es tenyeix de record, provocant, paradoxalment, una dissociació cada cop major entre l'home i la idea de l'ofici. Sobre déu, la substitució de l'església per altres religions modernes com el consum és un fet que no val la pena ni defensar amb arguments. Finalment, la passió o afició de tota una vida ha degenerat en una oferta esquizofrènica al voltant de la idea de l'experiència: en el nostre temps lliure avui volem ser músics, fotògrafs, viatjar de cap de setmana a tot Europa, atletes, bons cuiners, saber llengües, fer submarinisme, jugar al paintball, etc. Ho volem provar tot i perseverem en quasi res. La passió perd.
Abunden les experiències i manca el sentit. És en aquest context que ha emergit l'home avorrit, que ha renunciat -no necessàriament de forma conscient- a les formes històriques de sentit i que en la desorientació d'un temps confús, el busca, amb fràgil seguretat, enfora. L'home avorrit no cerca dins seu, sinó que mira enfora. I això, en un context social dominat rotundament per les xarxes socials, el converteixen en una espècie tòxica. Tots ho som en potència i tots en podem ser presa. De fet, l'home avorrit no el defineix tant el seu estat -el tedi: tots el patim o el gaudim- com la seva actitud. L'home avorrit, sovint sense activitat familiar diària (una mare treballadora amb un parell de criatures és més difícil que sigui de l'estirp dels avorrits), amb temps perquè el treball o les rendes li permeten i amb una vocació espiritual adormida, tem el silenci. El silenci entès com una declaració d'intencions vital de caràcter introspectiu, de cerca de la transcendència i el sentit. Al revés, ell necessita la mirada de l'altre per alimentar el seu avorriment. L'home avorrit sol ser un narcís. Com reblava l'assagista Ramón Andrés, «el que parla ho fa perquè tem no ser vist». L'home avorrit parla, i ho fa sobretot dels altres. Perquè no hi ha ni família, ni treball, ni déu ni una afició, que donin sentit al seu dia a dia.
Les xarxes socials, i per damunt de totes Facebook, han construït una autopista infinita perquè l'home avorrit s'hi mogui i es faci cada cop més avorrit. El problema és que el seu malestar existencial el paguen els altres. Quan el Facebook esdevé en si mateixa en una (per no dir 'la') font de sentit, només l'altre -sovint persones veritablement ocupades- passen a ser objecte de la vigilància. de la sospita i del càstig de l'home avorrit. Això, en les ciutats, a no ser que siguis una figura influent a les xarxes -una de les aberracions dels nostres temps-, té una rellevància limitada. És en les ciutats on, com deia l'arquitecte Oriol Bohigas, rau la civilització i la gent s'acaba entenent per molt d'avorrit que pul·luli per les xarxes. En canvi, als pobles, en les comunitats petites, contraposava Bohigas, hi regnen les tiranies.
Formentera és una comunitat petita i hi tenim els nostres homes avorrits del Facebook que necessiten ser vistos, gairebé sempre des del judici, la censura, la desaprovació i la diatriba. Transvasen la projecció pròpia en el món reduït de la xarxa a discursos opinadors inape·lables i finals. Confonen lo subjectiu amb la gran narrativa. I la confrontació amb ells no és desitjable, és inútil, perquè la viuen com una esmena a la totalitat a la forma primordial de sentit existencial. Ostenten un poder que ningú sap com i quan se'ls va atorgar, però que exerceixen. I se'ls tem. I és que les formes de control i sotmetiment són sovint subtils en una comunitat petita on la possibilitat d'una feina o un habitatge pot dependre del constructe de percepció que els altres tinguin de tu. L'home avorrit i el Facebook fan les societats petites menys lliures i més carques, malgrat que, per més inri, sovint escriguin i hi escriguin en nom de les idees nobles, l'avantguarda i el pensament crític. O sigui, poden maldir VOX des de la xarxa preferida de VOX i, irònicament, acaben mimetitzant-se amb la lògica dialèctica de VOX.
Jo ja fa mesos que vaig desactivar el meu compte de Facebook. Senzillament perquè em feia pitjor persona. I perquè n'estava fart dels homes (o les dones) avorrits que -no cal que sigui una amistat virtual- em trobava fins a la sopa i, és clar, tenyien d'avorriment les meves hores en aquesta illa. Penseu-hi un instant i segur que els reconeixereu en les vostres vides. Molt 'ocupats' sempre.
L'home avorrit et vigila. Perquè com cantava Morrissey al capdavant dels Smiths, el dimoni donarà feina per fer a les mans desocupades.
