És precisament durant les crisis que hom pot observar d'una manera més clara si es compleixen o no els principis de qualsevol organisme (públic o privat). En aquest cas, la crisi econòmica derivada de la crisi sanitària provocada pel covid-19 ens ve a mostrar la feblesa d'algun dels principis fundacionals de la Unió Europea. La UE es basa en principis i en valors, que, combinats, conformen un projecte polític de futur. A batzegades, el projecte s'ha anat construint durant més de mig segle. No fa falta tornar a repetir que es tracta del període més llarg de pau i de progrés a la major part del continent. Ni tan sols episodis com la darrera guerra dels Balcans enterboleixen del tot el paper de la UE, considerada permanentment en construcció. Alguns europeistes la hi considerarem fins que la Unió Europea no esdevengui els Estats Units d'Europa. Però això ja són figues d'un altre paner.

Un d'aquests valors combinats amb principis és el de la subsidiarietat. Com que la construcció europea es basa, fonamentalment, en decisions democràtiques, hom considera que, sempre que sigui possible, han de ser les institucions més acostades a la gent les que gestionin la cosa pública. Dit d'una altra manera: s'ha d'engreixar més l'administració local i s'ha d'aprimar el pes dels òrgans centrals dels estats. I, per enmig, s'han de potenciar el que se'n diuen entitats intermèdies. La clau de la democràcia es troba, precisament, en el repartiment del poder.

Observem la gestió de la crisi provocada per la pandèmia coronavírica. La Unió Europea posa damunt la taula una quantitat de diners absolutament extraordinària per rescatar determinades economies, fortament afectades per la crisi. Espanya rebrà una quantitat difícil fins i tot d'arribar a somiar, si no s'haguessin produït les circumstàncies que encara patim. I que patirem durant molt de temps, de manera inevitable. La qüestió immediata és: qui gestionarà aquests diners. Ja hem sabut, molt abans que els diners comencin a arribar, que la gestió anirà a càrrec del govern de l'Estat. Comunitats dites autònomes com ara les Illes Balears, fortíssimament afectades per la crisi per mor de la gran dependència del turisme, no hi podran dir res, en el repartiment, de manera executiva. Podran queixar-se, podran fer el ploricó, no podran usar ni un sol diputat o diputada autònom (perquè no en tenen cap) i al final s'hauran de conformar amb el que Madrid decideixi.

L'ús de la crisi per a la recentralització de l'Estat està sent tan escandalós que em sorprèn que els qui gestionen les comunitats dites autònomes romanguin tan escandalosament callats. Els romanents dels ajuntaments, tan necessaris per fer front a la crisi a nivell local, van directament a parar a les arques del govern centralista. Els ajuntaments no tenen capacitat executiva per dir-hi res. La lliçó que se n'extreu és ben clara: no faceu bona gestió dels diners, gastau a balquena (tant si fa falta com si no), no deixeu res al calaix, no estalvieu res, que vendrà el govern centralista (el govern més progressista de la Història d'Espanya!) i us ho traurà tot en un tres i no res.

? Que el govern de l'Estat es quedi la facultat de decidir com reparteix els fons procedents de la Unió Europea i que al mateix temps rapinyi tot el que pugui de les arques municipals entra en conflicte directe, inqüestionable, flagrant, amb el principi de subsidiarietat. Entra en conflicte flagrant amb els valors europeus. Entra en conflicte directe amb els principis fundacionals de la Unió Europea. Entenc, per tant, que des d'Europa es farà alguna cosa per revertir aquest abús, donat que no afecta només com es facin les coses al Regne d'Espanya, sinó que, de rebot, afecta l'estructura i les bases de la Unió.

Fa temps que la construcció europea va pel pedregar per culpa de les decisions que prenen determinats estats. De moment, si els estats són de l'Est, si no formen part de l'Europa Occidental, a Brussel·les s'atreveixen a ficar-hi cullerada. Si a Polònia hi ha dubte sobre la qüestió de la divisió de poders (i, per tant, sobre la independència del seu sistema judicial), la Unió Europea els aplica l'article 7 i ja faran per manera de tornar a solc. Si a Hongria pateixen un govern que xoca frontalment amb algun dels principis de la Unió, des de Brussel·les els amonesten i intenten, almanco per la via declarativa, que tornin a les aigües democràtiques. Si es tracta de Bulgària o de Romania, tampoc no els tremola gaire la mà. Però amb els occidentals no s'hi atreveixen. Encara que les decisions que aquests estats prenen de vegades posen en perill fins i tot els fonaments del projecte polític europeu.

Pens que el procés de construcció europea difícilment se'n sortirà fins que els òrgans centrals de la Unió no tractin de la mateixa manera Espanya, França o Itàlia que tracten Polònia, Hongria o Romania.