Com en l'aplicació d'una Llei de Murphy mundial, la pandèmia del coronavirus està evidenciant, per si algú ho dubtava, que tot penjava d'un filet molt més prim del que s'admetia. I ara que el filet s'ha romput, la castanya és èpica. Dic Llei de Murphy, perquè el món ja estava molt embolicat abans de l'arribada del covid-19. Fa només dos mesos la guerra comercial que Trump havia encetat amb Xina i l'auge dels populisme a tot arreu eren les grans preocupacions. Per no dir que encara estàvem en xoc pels efectes del temporal 'Glòria', que va matar gent i va fer malbé molts espais que no haurien d'estar ocupats per construccions. 'Glòria' va ser també un recordatori cruel que enfrontem l'amenaça del canvi climàtic i que de la COP-25 no en va sortir el compromís que fa falta. I podríem seguir, perquè en certa mesura patim encara els darrers maldecaps de la ressaca de la Gran Recessió, i els problemes de pobresa, desigualtat, etc. que tenim de normal, hi segueixen sent, perquè no se n'han anat mai. I podríem seguir.
El canvi climàtic és un bon exemple per pensar el cas del Covid-19. El virus és un problema global, que afecta a tots els països, a tota la població del món i per al qual no existeix una solució nacional. Cada país ha d'entomar les conseqüències del virus dins les seus fronteres, però la solució en termes de medicaments i vacunes va més enllà d'un sol país i quan es trobi es trobarà per a tothom. I tampoc hi ha una solució a nivell de país per evitar l'arribada del virus, com s'ha demostrat. La lluita contra el virus, com la lluita contra el canvi climàtic, és un bé públic global. I no tenim institucions efectives de governança global. Els béns públics globals necessiten d'institucions globals, multilaterals, del concurs de tots els països del món.
Dir que el virus és un problema global és diferent de dir que els governs, els països, no tinguin una responsabilitat màxima. I quan tot això acabi es podrà veure qui estava més preparat i qui estava menys preparat i qui ho haurà fet millor o pitjor en les seves polítiques sanitàries, econòmiques i socials. En el nostre cas els governs implicats són els autonòmics, l'espanyol i l'europeu. Anem per parts.
A Espanya les competències sanitàries estan transferides a les comunitats autònomes des de fa molts anys. El Ministeri de Sanitat, i no és l'únic, és un ministeri dels que no està clar quina funció té. Idò resulta que ara és la màxima autoritat en aquest tema. Les comunitats autònomes gestionen els hospitals, atenen els malalts i compten morts, però fa dies que es queixen que no els arriba el material promès pel govern central i es senten deixats de la mà de Déu.
Es podria argumentar que la situació ara és tan crítica que tothom fa el que pot. Però hi ha un tema previ, molt greu. Els governs del PP varen decidir que la despesa pública a retallar era la de les comunitats autònomes, no la del govern central. I mentre les retallades afectaven a metges, infermeres, mestres, hospitals i escoles, es seguiren fent kilòmetres d'AVE o aeroports. De fet, la descentralització, les comunitats autònomes s'ha demonitzat, oblidant que tenen al seu càrrec l'educació, la sanitat i els serveis socials. I per aquí plora la criatura. L'altre dia vaig veure en un diari una comparació entre el nombre de kilòmetres d'AVE a Espanya, Alemanya i Holanda i el nombre de places d'UCI als mateixos països i les dades haurien de fer posar vermells els nostres polítics. En fi, cada país té unes prioritats i ara es veuen. Parlant de prioritats, en les mesures contra la crisi del corona-virus, el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias acaba de regalar 15 milions d'euros a les televisions privades d'àmbit estatal. Que deu servir per matar virus això?
I Europa? La Unió Europea té una certa trajectòria de no fer el que ha de fer quan ho ha de fer. Va reaccionar tard i malament a la crisi de 2008 i no va ser fins les famoses paraules de Mario Draghi que es va posar les piles. Ara sembla que podria tornar a cometre el mateix error. Hi ha un problema original de disseny, perquè s'ha fet una unió monetària (l'euro) sense fer una unió fiscal (cada país segueix decidint els seus impostos, la seva despesa i el seu deute). Això és molt complicat de fer anar bé. I a més, com en el cas de l'AVE i les UCI, els països europeus son molt diferents a nivell fiscal, productiu i social i això complica fixar polítiques comunes. Però no ens enganyem, necessitam més Europa, i millor Europa, no menys. Sense Europa estaríem pitjor i estarem pitjor.
Està per veure la magnitud final del xoc del Covid-19 i l'impacte que tendrà sobre l'economia, però també sobre la societat, sobre la nostra manera de viure. I sobre la política, sobre les institucions i la manera de governar-nos. El temps dirà, però ara mateix no té mica de bona pinta. Tant de bo que almenys servís per avançar en governar-nos millor.
@joanribastur
