Educació i formes

Les formes exhibides no només m'han esfereït a mi, sinó que també he pogut comprovar que havien esfereït persones de països i mitjans molt diferents. Al New York Times s'ha arribat a parlar de «guerracivilisme», i molts mitjans europeus se n'han fet ressò.

Una part important dels diputats del PP, de Ciutadans i la pràctica totalitat dels de Vox han mostrat un comportament que no permetríem, posem per cas, en un col·legi o en un institut als nostres estudiants. S'han dedicat a fer tot allò que la bona educació prohibeix: interrompre qui està parlant, insultar-lo, cridar, picar amb els peus a terra... L'energia de la presidenta Batet no ha estat suficient per contenir el doll, el riu, la maregassa de mala educació que la bancada dretana del Congrés de Diputats ha demostrat durant aquestes sessions. Han donat la imatge de qualsevol cosa, excepte la d'un país civilitzat.

Els seus discursos també han set incendiaris, però en això no ens hi posarem. De manera correcta, es pot expressar l'opinió que es tengui, per molt contrària que pugui ser a la de la resta. Té el mateix dret Santiago Abascal a dir que els violadors són bàsicament negres (una estupidesa de gran calada, a fi de comptes) com Montse Bassa a dir que sent una ràbia profunda cada vegada que pensa en la seua germana Dolors darrere « el puto cristal». Hi tenen exactament el mateix dret. I allò que diguin figurarà en el diari de sessions. De manera que cadascú es fa responsable d'allò que ha dit, però té dret a dir-ho. Per molt bajanada que ho puguem considerar. A allò que no es té dret, en un parlament, és a interrompre qui està parlant. O és que els demòcrates no poden dir que troben que determinades actituds del rei estan molt lluny d'un capteniment democràtic? O és que els republicans no poden criticar algú que ningú no ha escollit i que es troba al capdavant de l'Estat? O és que els independentistes catalans, bascos o gallecs no poden reivindicar la independència dels respectius països? Que no els han escollit perquè ho facin? Quin concepte tenen, de la democràcia (i de l'educació) els que es dediquen a interrompre'ls?

Poder-se expressar lliurement, en un parlament, no ha de formar part d'una mena de pugilat, en què qui s'expressa hagi d'alçar la veu, hagi de fer un esforç físic (i psíquic) per poder dir allò que tengui en ment de transmetre. S'ha de poder parlar amb tranquil·litat, assossegadament, sense fer escarafalls, i, sobretot, sense haver d'establir una lluita amb qui més crida.

El parlament no ha de convertir-se en una mena de plató de televisió brossa, on s'incentiven els crits i la mala educació. Un parlament ha de ser un fórum d'urbanitat, de bones maneres i de capteniment cortès i correcte. Un parlament, al cap i a la fi, ha de ser un lloc per a gent ben educada, gent disposada a parlar i a dialogar amb aquells que tenen unes idees contràries a les seues. Si no, de què serveix, un parlament? Degradar el Congrés de Diputats d'aquesta manera demostra el poc sentit democràtic d'una part dels representants que hi ocupen escons.

Ni les amenaces de Casado (ja ha amenaçat Sánchez amb els tribunals: veurem els jutges de Vox quant tardaran a fer-li cas), ni les bravates d'Abascal (a l'alçada dels seus correligionaris que varen empaitar una periodista al Parlament de les Illes Balears), ni l'estil de pinxa de barri d'Inés Arrimadas (amb un vocabulari i un to de vendetta quilla) formen part del diàleg civilitzat que s'espera en un parlament.

Contrastem les formes i l'educació d'aquests personatges amb els discursos, per exemple, d'Aitor Esteban, del PNB, tot un senyor. O amb el de Jaume Asens, sempre tan pulcre i escrupolós a l'hora d'escollir el seu llenguatge. O fins i tot amb el d'Ana de Armas, de Coalició Canària, tan controvertida (i tan lloada per la dreta espanyola), que va fer una intervenció memorable per rebaixar el to i la tensió del moment (dient-los a tots que ni ahir eren terroristes ni avui són fatxes).

Fins i tot la dolgudíssima Montse Bassa va expressar la seua ràbia i el seu dolor sense insultar ningú. Va dir el que pensava, però no va escridassar ni va fer gestos ni ganyotes. I, sobretot, quan no intervenia, no va cridar improperis contra els que eren a la tribuna.

La gran divisió d'aquests dies, al Congrés dels Diputats, es miri com es miri, ha set entre aquells que han escoltat, que han deixat parlar els altres i que no han fet brams des de l'escó i aquells que han cridat, han picat de peus i han bramulat insults i visques mentre qui tenia la paraula intentava parlar. I encara resulta que, a les nostres illes, es permetrà que els esvalotadors intentin fiscalitzar l'Educació!