Des que 2000 dones xilenes interpretaren la performance protesta participativa creada pel col·lectiu feminista Lastesis el passat 25 de novembre, 'Un violador en tu camino' ha fet la volta al món. El seu ritme i la seua lletra -adaptada a cada context cultural- s'han pogut sentir a indrets tan distants com ara l'Argentina, els Estats Units, el Japó, Tunísia, França o Espanya. Tan gran ha estat la seua repercussió que ja compta amb més de cinc milions de reproduccions a Youtube i entrada a Viquipèdia. Amb la seua intervenció, Lastesis volien alçar la veu contra la violència exercida cap a les dones en el context de les protestes que viu l'estat xilè aquest 2019, però han aconseguit molt més: alçar les veus de milions de dones que ja estan fartes.

L'èxit d'una iniciativa com aquesta és una mostra més del moment que vivim, malgrat les desigualtats evidents entre països i regions. Un moment en el qual el feminisme, o millor dit, els feminismes, la lluita contra el sistema social patriarcal que ens intoxica, estan més actius que mai. I és aquest activisme, aquesta vitalitat de la qual gaudeixen els feminismes, la raó de les veus que s'hi oposen i es resisteixen. Històricament, podem trobar molts exemples d'aquestos contramoviments socials, estudiats amb detall per la Sociologia. Alguns segueixen, lamentablement, encara ben vigents. No és necessari recordar el contramoviment antiecologista o negacionisme climàtic, tan actual. O els moviments supremacistes i racistes que existeixen a gairebé qualsevol lloc del planeta. Així mateix, si parlam de la reacció als feminismes, sabem que existeix també un contramoviment antifeminista. Però aquest és, a hores d'ara, diferent dels dos primers que he anomenat. La diferència radica en què les consciències o, si voleu, els discursos ecologista i antirracista són els que predominen damunt les veus dissonants o reaccionàries, mentre que el discurs feminista es troba a dia d'avui en una situació diguem-ne 'precària': encara no hem assolit l'estadi de 'veritat' i d'acceptació del que sí gaudeixen l'ecologisme o l'antirracisme.

Això és, des del meu punt de vista, relativament normal. D'una banda, si hi ha un statu quo per excel·lència al món, aquest és el del paper de les dones i els rols de gènere. Una situació de dominació perpetuada segle rere segle d'una part de la població sobre l'altra. De la meitat de la població sobre l'altra i, damunt, amb graus. Vull dir que no és el mateix ser dona, blanca i occidental, que ser dona, negra i africana, per posar un exemple (i d'aquí el fet de parlar de 'feminismes', en plural). Una dominació que es mostra a vegades subtil, altres, salvatge. Un repartiment de les tasques i els rols socials tan incrustada en el nostre dia a dia, en la nostra manera d'entendre el món, que hem hagut d'anar teixint una nova consciència entre totes; hem hagut d'anar agafant-nos de les mans, mirant-nos als ulls i al mirall, plantant cara a les veus que s'oposen amb virulència, per aconseguir canviar l'ordre de les coses i treballar per canviar també la consciència d'aquells que ens volen acompanyar en un futur just, un futur com ha de ser.

Els moviments socials que van contra l'statu quo reben. Tal qual. Per això no ens hauríem d'estranyar tant quan veim gent que es burla de la performance -anava a dir xilena, però ja és de totes- o que dona suport a uns violadors condemnats. Vivim en una societat profundament patriarcal i masclista, i ho seguirà sent, lamentablement, durant molt de temps. No es poden canviar consciències tan fàcilment, fa falta molta feina. És més, quan haguem arribat a l'estadi de consens del que gaudeix, per exemple, l'antirracisme -no tenc dubtes que així serà- haurem de tenir molt clar que no podem relaxar-nos, allò del blat i el sac, ja sabeu. Perquè, no ens equivoquem, els masclisme el duim ben endins, arrelat. Tan arrelat que ens ha paregut normal, fins ahir, que cada dia milers d'homes exerceixin violència contra les dones. El masclisme és tal, i el rol de les dones està tan definit en la societat patriarcal que, a més, tendim a traslladar la responsabilitat damunt les dones basant-nos en el que s'espera d'elles: que siguin obedients, fidels, monògames i sobresurtin poc. En canvi, a ells se'ls educa en la dominació, l'ús de la força i la competitivitat. Com anam a culpar els homes per exercir la violència si és el que s'espera d'ells? Només hem de 'passejar-nos' una estona per les xarxes socials per adonar-nos que la desigualtat de gènere ens travessa: homes (i dones) dubtant d'una sentència judicial que condemna tres homes adults per haver agredit sexualment una menor de 15 anys. Persones adultes defenent amb fermesa que una nena (que per la seua edat no té ni tan sols capacitat de donar consentiment) hauria d'haver fet el que s'espera d'ella, ja com a dona jove: ser obedient, fidel i monògama. Com que la societat castiga la ruptura (voluntària o no) dels rols assignats a cada sexe, si una dona no demostra aquestes 'qualitats', troben per tant que tot el que li pugui passar és merescut i/o buscat. L'única forma de demostrar que no s'ho mereix és, pel que es veu, acabar assassinada. D'altra banda, també a les xarxes, es poden llegir els comentaris de centenars d'homes ofesos perquè 'el violador eres tú' els assenyala, segons entenen, a ells directament. Homes que troben qualsevol excusa per fer ús de l'argumentari antifeminista i masclista (bé, és el mateix) més reaccionari.

Encara queden uns dies per acabar el 2019 i ja són 55 les dones assassinades aquest any a Espanya per les seues parelles o exparelles homes. Si no tenim en compte l'existència de relació sentimental, hi ha hagut 99 feminicidis en total, segons les dades de Feminicidio.net. Pel que fa a delictes sexuals, durant el 2018, es varen produir 13.000 denúncies, 1.700 d'agressions sexuals amb penetració. Des de 2016 fins el mes de novembre de 2019, es varen produir 155 agressions sexuals múltiples, segons dades de Geoviolenciasexual.com. En aquest context, una de les solucions, indispensable, ha de passar perquè dediquem tots els nostres esforços a educar en igualtat, en feminisme, en drets humans. Els nostres joves s'estan educant sexualment amb la pornografia, una pornografia cada vegada més violenta que normalitza actituds que crèiem desterrades en unes relacions sexuals normals. És indispensable que hi posem fre, que no permetem que els menors d'edat tenguin accés a aquests continguts, que no banalitzem amb aquesta problemàtica que ja té greus repercussions en la vida real i que és una amenaça per a la llibertat i l'empoderament de les dones joves. La violència contra les dones ha d'acabar, i l'educació és vital. Educació a les llars, educació a les escoles, i conscienciació, responsabilitat i tolerància zero al masclisme a la resta de la societat. Hem de canviar aquestes dades i ho hem de fer costi el que costi. Hem d'aguantar per molt fort que cridin les veus dissonants, les que volen mantenir els privilegis i l' statu quo, les que neguen l'evidència. Han de saber que el feminisme ja no té marxa enrere.