El passat mes de maig vaig assistir en el Recinte Firal a una de les desfilades de la moda Adlib, la del dissabte. Hi anava sense cap expectativa. N'havia vist alguna dels primers anys, quan els carrers de Vila es convertien en improvisades passarel·les. Corrien els setanta, anys en els quals es començava a respirar llibertat pels quatre vents, i el seu lema: «Vesteix com vulguis però amb gust», no et deixava indiferent.
Llibertat, ets tu el protagonista, el que decideixes, el que tries, el que crees, no hi ha imposicions, ni tendències, ni modes encotillades i dogmàtiques. Els antics motlles s'han trencat i neix una nova forma d'entendre la moda, d'entendre la vida. El que busques és que la roba que portis et faci feliç, que t'hi sentis còmode, que t'hi sentis lliure, que et sentis tu mateix. La moda passa de ser un complement a formar part de tu, que pugui projectar la teua energia, que no et distregui, que transpiri la teua essència, que no sigui una disfressa, que deixi veure el teu jo més autèntic. I per aconseguir-ho s'ha de retornar a la senzillesa, a combinar allò tradicional amb l'avantguarda. Una moda que sàpiga captar les essències dels teixits frescos i vaporosos per donar-los noves formes, nova vida.
Adlib del llatí Ad libitum, una traducció podria ser: cap a la llibertat, en les teues mans, és la teua decisió, és la teua llibertat d'elecció.
Diuen que el nom que et donen, amb el que et batien, pot condicionar-te la vida. En aquest cas, cap altre nom definiria millor el que representa i constitueix tota una declaració de principis.
Va ser Josep Colomar, director de l'hotel Royal Plaza, el que va escollir aquest precís nom per a la criatura, que va veure la llum l'any 1971 a Eivissa, i com en el conte de la Ventafocs, varen comptar amb les arts d'una fada padrina vinguda del món de la fantasia, una princesa d'un nom més difícil de pronunciar que el de la nounata: Smilja Mihailovitch.
Adlib va viure des de la més tendra infància enlluernada per la lluentor de l'èxit i la fama, un èxit que li va arribar massa jove i que no va saber gestionar.
Desfilades al port de Vila, pels carrers de la nostra ciutat, al camp, amb tot el glamur d'una moda que es retrobava amb l'esperit hippy que tan bé havia connectat a l'illa. Suport oficial per a una nova indústria que podia complir una doble funció, econòmica (una nova activitat que crearia llocs de feina) i d'altra banda la projecció mediàtica que podria tenir per a la promoció turística de la imatge d'Eivissa.
Una iniciativa lloable que va perdre el rumb i va anar uns anys a la deriva per una mar incerta amb continus canvis, buscant noves contrades, noves inspiracions.
Després del seu recorregut vital, prop de complir els cinquanta anys, tal volta el viatge que ha d'emprendre, no ha de ser cap enfora, sinó de retrospecció, un viatge cap a les seues essències per retrobar-se a si mateixa.
I el que vàrem poder gaudir aquella nit de dissabte, pareix que confirma aquest nou rumb, amb una posada en escena cuidada, diria que preciosista, amb gust pels detalls. Una passarel·la que no té res a envejar de les grans cites: coreografies d'alt nivell amb cançons interpretades en directe, ritme, color, tempo, combinant hàbilment passat, pressent i futur, fruit de la implicació i l'estimació de tots els i les que ho han fet possible.
Sembla que de nou, Adlib ha retrobat el seu camí, que no pot ser altre que el seu viatge cap a la llibertat. L'enhorabona i llarga vida per a Adlib!!
