Crec que no havíem assistit a cap campanya electoral amb un grau de soroll tan elevat com aquesta. Parl del soroll, evidentment, en els termes en què ho fa George Lackoff, lingüista, expert en comunicació, assessor del Partit Demòcrata dels Estats Units d'Amèrica i un dels artífexs de les dues campanyes que varen portar Barack H. Obama a la presidència dels Estats Units d'Amèrica. Parl del soroll, per tant, en termes d'interferència, no sempre mesurable estrictament en grau de decibel·lis. Soroll tal i com el definia també Ferdinand de Saussure. Interferència de la comunicació, o de l'intercanvi lleial i franc d'idees.
La campanya electoral per a les eleccions generals espanyoles, solapada amb tres campanyes electorals més (almanco a les nostres illes i a la resta de territoris no autònoms del Regne d'Espanya), és plena de soroll, generat bàsicament al voltant de la qüestió catalana. Els tres partits de les dretes espanyoles (ja no podem parlar de la dreta en singular, com havíem vengut fent fins ara) rivalitzen a veure qui és més contrari al moviment per l'autodeterminació de Catalunya. La unitat d'Espanya s'ha convertit en el tòtem sagrat al voltant del qual es congria tot el soroll que obstaculitza qualsevol debat d'idees mínimament seriós i intel·ligent. Casado, Rivera i Abascal estan absolutament agermanats en l'anatemització pràcticament inquisitorial de qualsevol que s'atreveixi a defensar el dret d'autodeteminació, proclamat, per cert, per l'ONU.
A l'Iran, els aiatol·làs més radicals solien parlar (i encara de vegades ho fan), del Dimoni Gran (que són els Estats Units d'Amèrica) i del Dimoni Petit (identificat amb l'estat d'Israel). En la mateixa línia, al Regne d'Espanya hi ha dimonis de diversa casta i condició, però bàsicament catalans. És evident que el president Carles Puigdemont és un dimoni gran, si el comparam amb el president Quim Torra, que encara gaudeix de la condició de dimoni petit (però no menys dolent i pervers). Oriol Junqueras és un dimoni gran comparat amb la diablessa Carme Forcadell. I hi ha tot un estol de dimoniets que deambulen per la presó (preventiva, ep!) o per l'exili. Disparant dards enverinats contra tots ells, els trigèmins troben que ja n'hi ha prou per intentar mobilitzar el «poble espanyol» i guanyar les eleccions. Malauradament (per a ells) i assortadament (per al comú de la gent), l'estratègia els està funcionant tan malament que entre tots tres és ben possible que no arribin a aconseguir la majoria absoluta, única manera que tendrien de poder governar.
Però encara que el resultat final de les eleccions no sigui bo per al tripartit ultranacionalista de dretes, el soroll que aquesta gent està generant impedeix el debat sobre qüestions molt important, de naturalesa diversa. No podem assistir, a les illes Balars, a un debat seriós sobre el finançament de la nostra comunitat dita autònoma, qüestió cabdal per organitzar el nostre futur. Ni podem assistir a cap confrontació d'idees sobre el model de creixement que volem, ni com volem encaminar el futur de l'activitat turística. Ni sobre com aconseguir una societat més cohesionada. Pràcticament no es parla d'economia, perquè això és avorrit, i la gent vol pa i circ (o això pensen alguns dels líders que concorren a aquestes eleccions).
Tampoc es parla de qüestions molt importants, de caire moral, que han estat en primera línia durant aquestes últimes setmanes, com ara la de l'eutanàsia. Hi ha un bon home a Madrid, de nom Ángel, que ha estat un àngel per a la seua dona, na María José, que patia una esclerosi múltiple irreversible i que havia demanat repetidament poder acomiadar-se en pau d'aquest món. Un bon home a qui la fiscalia persegueix per haver ajudat a morir la seua dona, segurament la persona que més estimava del món, perquè les lleis espanyoles estan mal fetes, i ningú no parla de com arreglar-les una mica.
I, no fa falta dir-ho, no es parla en positiu de res constructiu, com ara quin model d'Educació volem, o com millorar la Sanitat, o què podem fer per garantir mínimament les pensions per al futur, o com s'ha de combinar l'acció privada amb la pública per millorar la vida dels ciutadans. El soroll enterboleix completament tot això. Per això cada ciutadà, des del meu punt de vista, té l'obligació d'identificar els creadors de soroll. I no votar-los.
