Tardor eivissenca amb temperatures ja hivernals, vents de tramuntana que gelen fins a l'enteniment, la desitjada i esperada pluja. I silenci. Després d'una frenètica temporada submergits dins d'aquest món esquizofrènic en què vivim. Superats una vegada més els rècords d'arribades al nostre aeroport, Ibiza necessitava retrobar-se, recollir-se, per tornar a recuperar el seny i tornar a gaudir de la quietud, de la serenor, de l'equilibri. I de quina millor manera que recuperant els nostres passejos per Vila. Quan despunta el dia, amb els primers raigs de llum, l'olor de cafè i de forn de pa ens estimulen. Els vesins començant les seves rutines, els boixos cap a escola resignats, els infants a coll que es resisteixen a separar-se de les seues mares, els fematers lluitant a diari contra l'incivisme ciutadà.

Passam per davant Fotos Raymar, on en Rafa sempre té alguna delicatessen exposada als aparadors, fotografies del seu pare amb estampes de l'Ibiza de la nostra infantesa, combinades amb altres belles composicions contemporànies seves. Una bona introducció per endinsar-nos al barri de sa Capelleta. A la cantonada, una caseta blanca amb el seu jardí, Can Vicent Viñas i na Paquita Xinxó. Rosers, buguenvíl·lies, hibiscos, malvescos, plataners, ficus, dames de nit, fals pebrerers... Un petit oasi que desborda color i fantasia i que enyora la delicadesa de les mans que el varen plantar i mimar. Una bona parada per agafar alè i embriagar-nos de les seves fragàncies camí cap a les Monges de la Consolació. En aquest punt la Via Romana apareix en el seu millor tram deixant-nos albirar la solemnitat des Puig des Molins, suau pujolet tacat d'oliveres centenàries i de verds tendres de l'herba de les darreres plogudes, coronat per l'observatori que ens permet, en les nits clares, tocar les estrelles i projectar-nos a l'espai. Ancorats a les arrels, la nostra rica història descansa als nostres peus. Una placa amb els versos del poeta Villangómez li dóna més profunditat al paisatge: «roques d'un cementiri sepultat,/ mar que arronsa l'esquena al vast embat,/ dolç embat ja sense aspa en què embullar-se». Els noms dels carrers del barri, Via Púnica, Via Romana, sa Capelleta, Tanit, Bes, ens recorden que ens trobam en un dels barris més antics de la nostra ciutat, on podem trobar superposats restes del s. VII aC del fenicis, púnics, romans i musulmans fins als nostres dies. Restes que podem admirar al nostre Museu Monogràfic i la Necròpolis púnica, la més extensa i millor conservada del món, i, incomprensiblement, una de les menys visitades.

Seguim per la Via Romana amb les seues singulars casetes d'estil colonial. Al fons el parc Reina Sofia, amb el teló de fons de la murada, emmarcant el portal Nou o baluard de Sant Pere. Una de les més belles imatges del nostre Patrimoni i que des de principi d'estiu ha estat testimoni mut de la deixadesa, de l'oblit dels nostres responsables polítics respecte al nostre patrimoni. La mort d'un dels seus avets, que ha hagut d'esperar, sec, més de sis mesos que el talassin. No ens ha d'estranyar que sigui així, unes administracions que han permès que el nostre museu estigués tancat més de disset anys, quina sensibilitat els hem de demanar respecte d'un petit avet...

La ciutat es construeix des dels petits detalls, la cura dels seus jardins (escassos i abandonats), la neteja dels seus carrers (bruts), la vigilància dels seus carrers (enyor als policies municipals de barri), la reparació de les voreres (trencades i descompostes) i del mobiliari urbà, complir i fer complir les ordenances municipals, sancionant als que les incompleixin. Jo demanaria als nostres regidors i regidores, consellers i conselleres que deixassin de fer política i sortissin dels seus despatxos a passejar amb paper i bolígraf. La carta als reis seria quilomètrica i esperançadora.