Sn Se´n parla molt, darrerament, del turisme de luxe. Del de cotxes potents, del de iots més alts que les cases de la Marina davant les quals atraquen (en el sentit de col·locar els vaixells en un moll), de les platges amb gandules de disseny súper, i d´estil, podríem dir gairebé arquitectònic, indonesi per al bon descans de les anques i el pensament globalitzat de qui les habita.
Però un té la sensació que fa molt de temps que ja vivim en el luxe. O no és un luxe trobar habitatge, ja no per al personal que hi ve a fer la temporada, sinó també per als que hi han nascut o hi han vengut a fer-hi la vida? No és un luxe trobar una platja-platja? És a dir, sense que tengui fil musical de musiquetes o musicasses (tambors, tam-tams, timbals inclosos) o situar una tovalla sense tenir la sensació que no hem demanat permís d´obertura?
No és un luxe estrany ser entès quan es demana un gintònic amb dos pells de taronja en comptes de llimó (tastau-lo, i ja em direu), o un cafè amb gel en alguna terrassa, quan hauria de ser el més normal del món mundial?
El terme «luxe» prové del llatí «luxus», «desviació, excés». I entre el luxe i la luxació, hi ha poquíssima distància semàntica.
En aquest sentit, fa temps que tenc la sensació, més enllà d´on ajec les anques i el meu pensament globalitzat, d´estar desplaçat permanentment, com un os, dins l´articulació illenca.
