Una de les grans eines que tenen les democràcies és la llibertat d'expressió. La possibilitat que tothom expressi les seues idees constitueix un dels elements bàsics de les societats democràtiques. Allí on una part de la població no pot expressar allò que pensa no es pot dir, encara que hi hagi eleccions cada -posem per cas- quatre anys, que hi hagi realment democràcia. Com tampoc no es pot dir que n'hi hagi allí on tots els mitjans de comunicació estan controlats per molt poqueta gent. O allà on es mantenen monopolis en contra del lliure mercat, o oligopolis que queden fora de qualsevol determinació emanada de les institucions públiques. Tots aquests elements coarten la democràcia i la deixen en una situació de fragilitat (en algunes ocasions, extrema). O, directament, liquiden el sistema democràtic.

En aquestes últimes quatre èpoques, les que van des de l'inici de la Transició a la democràcia, just després del franquisme, fins ara, hem pogut observar diferents períodes, en relació al respecte a la llibertat d'expressió. Durant una bona temporada, vàrem patir una interferència brutal d'un element que també ho era, de brutal: el terrorisme. Qualsevol cosa que guardàs alguna relació amb els objectius d'una organització terrorista concreta (no d'altres, per cert) automàticament podia ser qualificada d'«enaltiment del terrorisme». En aquell context, es va dir que, un cop callassin les armes, es podria parlar de tot. De fet, mentre les armes amollaven plom, l'argument més fàcil era que no es podien expressar idees que anassin en concordància amb les dels terroristes. No hi havia cap problema, emperò, a l'hora d'expressar idees que concordassin clarament amb objectius del franquisme. Es veu que el terrorisme era pitjor que el franquisme. O que eren coses diferents. O que el franquisme no era terrorisme. En fi, tot un embolic i un garbuix de malentesos.

Ara la línia vermella es veu que són les lleis vigents, amb la sacrosanta constitució espanyola al capdavant de tot, a mode de Sant Cristo gros. Es pot parlar de qualsevol cosa, però dins el marc legal vigent, sense qüestionar-lo. I, si algú gosa qüestionar-lo, ho ha de fer en algun àmbit on la seua condició de minoritari sigui extrema, prèvia i clarament manifesta. Per això, se li diu al president Carles Puigdemont que no pot anar al Congrés dels diputats a expressar el projecte de referèndum del seu govern i de la majoria del Parlament de Catalunya, però que sí que hi pot anar a patir-hi «un Ibarretxe», és a dir, a veure com la majoria espanyola tritura (per simple volum demogràfic) la minoria catalana. Oblidant, per descomptat, que la democràcia no és només el govern d'acord amb la majoria, sinó també, i sense cap mena de dubte, el respecte als drets de les minories (respecte que es troba per sobre de qualsevol consideració demogràfica).

Un dels exercicis més interessants d'aquesta última època consisteix a presentar com a no plural allò que realment ho és, i com a plural allò que dràsticament no ho és. S'ha criticat durament, per exemple, les cadenes de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació per «manca de pluralitat». He de dir que som bastant assidu dels debats de TV3 i del Canal 33 o del 3.24, i que, per exemple, a l'hora de tractar la qüestió de l'autodeterminació i la independència, sempre (i sempre vol dir sempre) hi ha algú que està en contra. No he vist cap debat on tothom fos independentista. Sempre, hi ha, per tant, pluralitat. Certament, de vegades estan tres a un, posem per cas. Però tampoc no ens ha de resultar tan estrany, especialment si tenim en compte que a les televisions espanyoles (que sí que se suposen plurals?) pràcticament no n'hi veig mai, de defensors de les posicions catalanes. He assistit a debats en què es criticava la manca de pluralisme de TV3, en una taula on hi havia el moderador i cinc unionistes espanyols. I aquella taula, en canvi, sí que la consideraven plural, perquè hi havia gent del PP, del PSOE, de Ciutadans i de Podem. Dit d'una altra manera, no seria igualment plural una taula amb representació del PDCAT, ERC i la CUP? Hi ha alguna diferència. Dins l'eix dreta-esquerra no és igual de plural la primera taula que la segona. I, dins l'eix catalanisme-espanyolisme, no serien igual de poc plurals les dues esmentades?

Als mitjans de comunicació espanyols ara es va dient que l'independentisme català ha implantat un «pensament únic» a Catalunya. Una vegada més, ens trobam davant un interessantíssim cas de psicologia social projectiva, en què s'atribueix als altres allò que li passa al subjecte que es manifesta. Cada vegada que a Espanya es parla de «pensament únic» a Catalunya s'aferma una mica més el pensament únic? a Espanya mateix.