Sofia Binimelis Arias, dissenyadora: «La moda ha de transmetre, connectar, tenir una història»

‘Estraperlo’, aquest és el títol de la col·lecció amb què Sofia Binimelis Arias, mallorquina de 28 anys, ha guanyat la darrera edició del certamen per a joves dissenyadors Futur Adlib. Una col·lecció homenatge a la sostenibilitat i, sobretot, als seus avantpassats. 

Perruquera i maquilladora abans que dissenyadora. Aquest és el currículum de Sofia Binimelis Arias, darrera guanyadora de Futur Adlib. De fet, va ser arran d’aquestes feines com va arribar a la moda, que va començar a estudiar fa tres anys a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de les Illes Balears (Easdib). Uns estudis que compagina amb Cuit Joies, les seues peces de ceràmica que varen neixer com a arracades i material amb què ja fa bosses i tops. ‘Estraperlo’ no és només la col·lecció amb què es va presentar al certamen sinó també la seua primera col·lecció.

Has digerit ja la victòria?

Sí, sí. Al principi no m’ho creia, però perquè era la meua primera col·lecció i una mateixa és molt crítica amb el que fa i confies en allò que fas i quan te donen un reconeixement així s’agraeix moltíssim.

Vas parlar amb el jurat?

Molt poquet. Me vaig quedar amb el que me varen dir quan els vaig explicar el meu projecte. És veritat que la jaqueta que està tota brodada vaig intuir que els havia agradat bastant.

Diuen que una blazer és la peça més complicada de dissenyar.

Sí, supòs que tècnicament era la més complicada, també era la que amb els trossos de teixit més valor tenien pel simple fet de tenir els brodats originals i antics. Tota la feina del patchwork, que no és complicada, però dona molt de treball. Supòs que la mescla de la part més tècnica del patronatge amb això sí que li dona molta força a aquesta peça.

En ser la teua primera col·lecció imagín que volies fer una cosa que agradàs ,però sobretot que et representàs, oi?

Sí, totalment. Al final crec que és del que se tracta la moda, fer alguna cosa que transmeti, que tengui una història i que estigui connectada. És la meua forma de fer feina, cercar un trasfons a tot allò que feim perquè tengui un sentit i un valor. Vaig voler allargar la vida útil de tot aquest material que té una càrrega emocional molt forta, tot i que està dins un calaix que, per dir-ho de qualque manera, se’l menges les rates.

El bagul o el canterano ple de coses amb què jugues de boixa.

Exacte! Coses amb què no se fa mai res. Doncs els quatre trossos més de fil que posen per dalt el sofà i poc més. Al final molt de material que vaig trobar no es podis ni fer servir de tacat, romput, vell… Coses que ni tan sols posaràs al teu llit.

Aquesta cosa d’antuvi de guardar les coses per a un moment especial o important que, molts cops, mai no arribava.

Tal qual. Es guardaven i no s’empraven. És interessant el valor que se li donava a la roba en temps passats. Com costava tant aconseguir una peça i era molt més cara, al final allò ho personalitzaven i encara tenia més valor i era com La Peça. Avui en dia seria interessant, crec, tornar una mica a això, que a la gent li costi més desfer-se dels vestits que té. Donar-lis aquest valor o tenir aquesta col·lecció amb les peces. Ara és comprar i tirar. I de vegades sense estrenar-les.

Parla de la roba, però és la filosofia de com ens comportam en aquesta societat en pràcticament tot. Les relacions, les feines, el menjar…

Sí, i és molt difícil sortir d’aquesta bombolla de consumisme. Al final, jo, per exemple, que m’he criat en aquesta manera de fer les coses, me costa. Hi ha peces a la col·lecció que són sacs brodats entre ells, a mà, per fer un llençol. Això és el que feien els nostres padrins, reutilitzar coses per fer-ne d’altres, però per a naltros una cosa així és impensable. Al final, ara, la gent més jove ho està començant a fer, però per una sobreproducció, una sobrecàrrega de material, un excès de material que no saps que fer-ne. Abans era totalment al contrari. I és molt difícil sortir d’aquesta bombolla. Quan era més jove jo era de comprar i llençar comprar i llençar. I és difícil sortir-ne.

Quan en aquestes illes parlam de decreixement i de repensar, això afecta també als petits aspectes de la vida, com la roba?

Sí, però si ens posam a tots els nivells és una cosa molt complicada. Molts cops jo em pregunt perquè faig moda, si és una indústria tan contaminant i tan artificial. De vegades me sent una intrusa. No sé si me sabré adaptar o si trobaré el meu lloc en aquest món. És cert que ara petites marques estan trobant un camí una mica més en pau amb el que estàs fent. Però en el món de la moda és complicat.

En quin moment vas veure que la moda era el teu camí?

De més joveneta ho vaig tenir molt clar, però me vaig desviar una mica i no va ser fins una mica més tard que vaig començar. Vaig provar moltes coses fins arribar aquí. Vaig estudiar maquillatge i perruqueria i estant en contacte amb el món de la moda vaig veure que el que més m’interessava era la moda. Just abans del covid me plantejava si volia tornar a estar quatre anys un altre cop estudiant. Al final vaig dir «venga, que encara som bastant jove». Veus que el teu entorn ja ha acabat, ja té una feina… I to decideixes començar una carrera. Però beníssim! Estic molt contenta, veig el final, només me queda un any. Però me va costar.

T’has posat alguna de les peces de la col·lecció?

No, però perquè no són la meua talla.

Quina pena! Empres els teixits de la teua família i no t’ho pots posar!

Sí que hi ha algunes coses que me puc posar, que segurament empraré. Me fa una mica de por fer-les malbé, les vull tenir a una vitrina. Però l’americana me va enorme, clar, per passarel·la necessitam que les duguin les models, que són el triple que jo. Ni amb un cinturonet i oversize. Me va enorme! Quan l’estava fent, de fet, la mirava, me la provava i no tenia clar si estava fent la talla que tocava, de gran que me la veia. Després la veus en les models i penses «això és una altra cosa!».

Són d’una altra espècie!

Sí! Em treuen tres o quatre caps.

Hi ha molta diferència quan veus la col·lecció a la passarel·la!

Guau! Sí! Moltíssim. La setmana prèvia no ho veia gens clar. Però gens. Ho veia al maniquí de casa i pensava «això no funciona». Real. Tenia molts dubtes. Vaig pensar que seria el que hauria de ser. Era la primera col·lecció i no havia estat en contacte a nivell de roba amb una model… El que havia fet era maquillatge i perruqueria. Te pots fixar en la roba, però no vas als detalls, no vas més enllà, ho veus de forma superficial. Però quan te toca a tu fer-ho a talla, veus com de diferents són els cossos. Com canvien d’una talla a una altra. I imaginar-te una talla que no és la teua és molt complicat. A aquesta col·lecció hi havia home i per la desfilava vaig fer tot dona perquè a la moda masculina me costa moltíssim imaginar les talles. Amb una americana d’home no hi vull ni pensar lo grossa que m’hagués quedat. El tallatge sol dóna per a una entrevista!

Ja saps què faràs amb el premi?

Encara no ho tenc clar. Supòs que seguir una mica amb els projectes de ceràmica i de moda. Que ja me toca pensar què vull fer de treball final de grau, que segurament serà el que mostraré a la passarel·la Adlib de l’any vinent. I centrar-me i pensar bé què vull fer. Aniran cap allà. Encara me falta fer les pràctiques i m’agradaria treballar per a alguna firma per agafar rodatge i veure com funciona una marca ja establerta. Tot el que pugui saber ara és pel sistema d’errada-aprenentatge. M’agradaria treballar per a alguna firma que, més o menys, coincideixi amb la meua forma de fer feina i els meus valors. Em cal una mica de rodatge abans de crear la meua firma.

Suscríbete para seguir leyendo