Les claus per reduir els riscos que s’amaguen darrere les pantallesi que amenacen els boixos i adolescents. És del que parlarà demà a la tarda Lluís Mulero al Consell de Formentera, on inaugura les ‘Xerrades per a famílies i docents’.
Consultor en l’àmbit de la tecnologia de dia i ciberactivista de nit. «Com el Batman», fa broma Lluís Mulero, que demà a les cinc de la tarda ofereix al Consell de Formentera la xerrada ‘Eines per protegir-nos d’Internet’, la primera del cicle ‘Xerrades per a famílies i docents’. Mulero es dedica a la digitalització de l’energia i fa ja uns anys va posar en marxa la iniciativa ‘Hábitos Cibersaludables’. Per assistir a la xerrada, durant la quual hi haurà servei d’acollida per a boixos de més de tres anys, és necessari inscriure’s enviant un correu a educaciosocial@conselldeformentera.cat.
Què és això de ciberactivista?
Som conscient del risc que tenen les pantalles i també del gap que hi ha per part dels pares per poder gestionar-les a casa. Aquesta és la primera generació en la història de la humanitat en què el nen té més capacitat que els seus pares i mares, que són els que suposadament l’han de conduir. Això genera molta frustració a les famílies. L’any 2019 vaig llançar aquesta iniciativa que es diu ‘Hábitos cibersaludables’, que el que pretén és capacitar les famílies per reprendre l’equilibri entre la tecnologia i la vida familiar.
Som conscients dels riscs que hi ha darrere la pantalla?
No, de cap de les maneres. Encara hi ha molt recorregut per fer en aquest tema. Estam al començament del nivell de consciència que hem de tenir. Estic convençut que d’aquí a uns anys, quan mirem al passat i pensem en com estam ara ens quedarem garratibats.
Ens portarem les mans al cap, oi?
Exactament. Per exemple, no és nutritiu ni positiu per a la criança de qualsevol criatura que durant els àpats estiguin davant d’una pantalla. Ho hem normalitzat, però si prenem consciència, en uns anys serà com si veiessis ara a una persona en moto sense casc, fumant i amb una copa a la mà. És el mateix.
Perquè ens trobam en aquesta situació? No s’ha volgut fer bé? Hi ha interessos al darrere? Ha anat tot massa ràpid?
Hi ha una concurrència d’elements que fan que es formi la tempesta perfecta. En primer lloc s’ha creat un model de negoci que és l’economia de l’atenció. És el model sobre el que pivoten Meta o TikTok. Les empreses monetitzen el temps que dediques a la pantalla. Hi ha un cercle viciós d’interessos. A l’empresa l’interessa que tu estiguis el major temps possible davant la pantalla i desenvolupa conscientment funcionalitats dins les seues aplicacions perquè hi estiguis més temps. És un procés totalment conscient, el desenvolupador sap que el que està fent genera més engagement, l’usuari queda atrapat. Per una altra banda, els usuaris amb aquestes aplicacions no són conscients que estan completament desarmats davant aquestes eines. Les minimitzen.
I què feim? Tenim eines?
De fet, d’això va precisament el seminari. Si parlam de l’edat escolar, pensem en TikTok, per exemple, com el veuen les famílies?
Com un lloc on la gent balla i fa vídeos.
Sí, el minimitzen i pensen que és una aplicació de vídeos tontos per nens, de vídeos per divertir-se. En canvi, TikTok, des de la perspectiva del desenvolupament, està dissenyada per maximitzar el temps que l’usuari passa davant la pantalla. És altíssimament addictiva. Tant és així que a Xina el Govern ha limitat l’ús de TikTok al seu país. Jo no som ni psicòleg ni pedagog ni professor, la meua aproximació a aquesta problemàtica és des de la perspectiva tècnica, quines eines poden tenir els pares per controlar i equilibrar aquesta batalla desigual entre les tecnològiques i les famílies.
Abans ho comentaves. És habitual als restaurants veure els boixos petits embadalits amb una tablet o el mòbil dels pares.
El problema no és només que situacions com aquesta puguin generar un comportament addictiu, el veritable problema és el que deixa de passar. Què passaria si en aquest mateix context no estassin embadalits amb les pantalles? Doncs que els pares parlarien amb els seus fills, encara que només fos per dir-lis «acaba’t el plat». I en aquest context, el fill construeix moltes coses. El seu lèxic, per exemple. I construeix la seua capacitat de comunicació no verbal perquè només amb les cares del pare o la mare ja sap si li caurà bronca o no. També s’afiança la relació paternofilial. Si sustituim tot això per una pantalla què es trobaran en el futur? Doncs que hauran desconnectat totalment d’aquesta relació. L’habilitat en l’ús del llenguatge està caient estrepitosament, igual que la psicomotricitat fina o la masa muscular. I quan aquest nen sigui més gran es trobarà desconnectat de la seua família perquè no han desenvolupat aquests vincles íntims de la relació paternofilial.
Parla i pens en els hikikomori japonesos. Pareixia un fenomen molt llunyà, però sembla que no ho és tant.
Totalment, de fet ja tenim casos, pel nivell d’addicció a la pantalla o per les seues conseqüències. Passa com amb l’addicció a l’alcohol, poca gent mor de l’addicció pròpiament dita, mor abans per riscos inadecuats, agafar el cotxe begut... És una conseqüència de ser addicte a l’alcohol. Doncs amb les pantalles passa el mateix. La pantalla és la porta d’entrada a moltes altres addiccions que distorsionen el desenvolupament i la maduració del nen. Com les apostes online, que són un problema gravíssim. Twitch és la plataforma d’streaming de referència de molts adolescents i molts pares, quan el seu fill està mirant-ho a la seua habitació, que és com una caixa negra, fosca, tancada, pensa que estan parlant de les seues coses. Però, l’streamer, com guanya diners? Amb l’audiència, de què depenen els patrocinis. I qui paga els millors patrocinis? Les cases d’apostes. A Twitch els streamers que estan apostant superen els de videojocs. Això vol dir que un nen, un adolescent de tretze anys, està normalitzant les apostes.
Hi ha qui pensarà: fora internet a casa per als menors i solucionat!
No, no... Hem de ser conscients que vivim en un món tecnològic i, és més, el futur laboral dels nostres fills serà dins d’un àmbit tecnològic. Això sí, hem de tenir clar que passar-se moltes hores al dia a Twitch, Instagram o TikTok no et capacita tecnològicament. Què ho fa? Doncs el coneixement. Les matemàtiques, la programació, la lògica... El fet de ser usuari no te fa ser un geni. No et convertirà en un Steve Jobs o en un Bill Gates. Aquí és on està la responsabilitat dels pares de prendre consciència i fer el petit esforç de prendre alguna decisió que els ajudi a evitar aquesta problemàtica de l’addició al joc, a la pantalla, al sexe online, la violència... Molts cops, quan ho explic als seminaris, la gent es sorprèn quan dic que molta d’aquesta feina només depèn de la voluntarietat de la família. La majoria de les eines són gratuites. Només és una qüestió de prendre la decisió i obligar-se, passar a l’ació.
Sembla molt fàcil, dit així.
Moltes famílies es sorprenen quan els dic que no és el mateix activar un telèfon amb un google ID o un apple ID que és nou, el que posa quan el nen o adolescent activa el dispositiu, que fer-ho des d’unes aplicacions com Family Link o Tiempo de Uso. Quan actives el dispositiu i dius que el compte és per a un menor d’edat, el que fa és posar-lo sota el seu paraigües de protecció. Aquest nen creixerà protegit, la seua navegació estarà sempre protegida i podrà accedir a continguts en funció de l’edat. Aquestes aplicacions són gratuites i només depenen de la voluntat de les famílies, d’activar el dispositiu junts i configurar-lo sota aquest paraigües. Això no porta més de tres minuts, però suposa una gran diferència.
Quan els hàbits ja no són saludables, es pot fer una passa enrere? Es pot revertir aquesta situació?
No és que es pugui, es que s’ha de donar aquesta passa enrere. Per amor als teus fills. El primer, si ja són adolescents, és fer-los conscients. Els pares han de fer consciència i després parlar amb els fills perquè vegin que el que hi ha a la pantalla no és només aquell videojoc o aquell vídeo per ballar, que hi ha interessos d’empreses molt poderoses i que empren les debilitats humanes per enriquir-se. I després, i això ho faig jo amb les meues filles, és signar un contracte amb els fills amb algunes condicions. La primera, controlar les seues finestres de connexió. La segona, filtrar els continguts i això afecta a les apostes online, la pornografia, contingut violent o transtorns de la conducta alimentària. I per últim, però quasi la més important, una protecció de la son.
Les connexions nocturnes.
Sí, estan en edat escolar i la son és leel sanctasantórum del creixement cognitiu del nen. Si no dorm bé és impossible que pugui fixar els continguts que rep a l’escola. Si a les dos de la matinada encara està despert i a les cinc rep una notificació i es desperta per contestar, doncs arribarà a l’escola adormit fins a la tercera hora. Després obrirà una mica l’ull i ja. No tendrà cap possibilitat de fixar els coneixements.
