Campió del món d’atletisme per a persones sordes en 1.500 metres i 27 cops medallista en campionats internacionals. Aquest és Javier Soto, segovià que ha participat en les activitats d’enguany del Programa d’Esport Inclusiu organitzades pel Consell d’Eivissa. Compartir la seua experiència amb els més petits és una de les coses que més disfruta l’atleta segovià. Aquest curs ho ha fet amb alumnes de centres educatius de l’illa.
Com va ser la teua infància com a esportista?
Els meus pares, que eren professors i aficionats a l’esport, van ser clau en la meua formació acadèmica i esportiva. En l’esport em sent com un més. Físicament som gairebé iguals. No és el mateix que una classe de matemàtiques o d’anglès, on sempre depens d’un intèrpret, d’un professor de suport, de si el professor vocalitza bé... Sempre som l’últim a assabentar-me. A tu t’agradaria ser-ho? Si ets sord, quan conten un acudit, qui riu l’últim? Tu. A Educació Física això no passava, no notava la diferència, per això sent tanta passió per l’esport.
Practicaves cinc esports. En algun moment algú et va desanimar?
Pràcticament ningú. Per mi, l’esport és com una droga. No puc viure sense ell. De petit ja ho tenia molt clar. Record que el professor de Batxillerat em va dir que havia de tenir tres opcions per estudiar a la Universitat i jo li vaig dir: «Esport, esport i … esport!». Vaig triar l’atletisme per tenir més individualitat i no haver de preocupar-me d’altres, com en el futbol o el bàsquet. L’esport és la meva vida i no conec límits gràcies a la meua força de voluntat i coratge. L’esport m’ha fet sentir com un més a la societat.
En cap moment t’has sentit discriminat?
Generalment, no. De tant en tant he tengut dificultats de comunicació amb els entrenadors o monitors. De vegades és difícil seguir les indicacions perquè només tenc dos ulls.
Les limitacions, si existeixen, te les posen els altres o tu?
Els altres perquè no coneixen les principals adaptacions per a persones sordes. Molts pensen que n’hi ha prou amb cridar perquè puguem escoltar-los, però no és així. Cadascú té el seu nivell de pèrdua auditiva i un sistema de comunicació: llengua de signes, llegir llavis… Cada persona sorda és diferent a una altra.
El que es fa amb l’esport inclusiu, és prou?
Sí, en els últims anys hem vist una millora considerable quant a l’esport inclusiu tot i que en diverses comunitats autònomes encara no ha arribat al lloc que li correspon, com el cas de Balears. Per això estam aquí, portant el programa de l’esport inclusiu durant els últims quatre mesos. Crec que hem de continuar donant recursos a formadors d’Educació Física i equipar els professionals amb prou coneixements, competències i habilitats per treballar amb les persones amb discapacitat auditiva en entorns esportius. També s’ha de proporcionar als administradors de centres i clubs esportius una direcció sobre la pràctica d’activitats inclusives.
L’esport és realment inclusiu?
Tenir discapacitat no significa haver perdut aptituds sinó tenir unes altres. El més important és aprofitar aquestes capacitats i això és vàlid, especialment en els esports. L’important és el que un és capaç de fer. Si un perd un dels cinc sentits, té el reforç en els altres quatre, com en el meu cas que tenc més reforçada en la capacitat visual.
I la societat?
Jo crec que ara és molt més visible, la persona sense discapacitat sap que existeix l’esport inclusiu i està més conscienciada. Ja no veim com una cosa inaudita que una persona amb discapacitat faci esport. La nostra invisibilitat fa més difícil tenir reconeixement. La discapacitat auditiva és invisible, no com un cec amb el bastó o ca guia, o un que va en cadira de rodes. Ens veuen com una persona normal, però a l’hora de comunicar-nos pot adonar-se o no de la nostra sordesa o ésser d’una altra nacionalitat. Això genera una sensació diferent quant a la sensibilitat o la curiositat cap a la discapacitat que pots apreciar de manera visual, crida més l’atenció en els Jocs Paralímpics.
Les administracions fan prou?
En els últims anys estam veient una millora de les ajudes i adaptacions gràcies als avanços tecnològics. Esperam que aquesta millora no quedi estancada perquè encara queda molt per fer. He tengut la sort de trobar-me en una època amb molts canvis tecnològics.
Què fa que et portis les mans al cap, el que no entens en ple segle XXI?
Amb els que veuen la persona amb discapacitat com «no vàlida» per a la pràctica esportiva inclusiva. Actualment estam tractant d’acabar amb la segregació i transformar-la en inclusió, amb la finalitat que tots puguem practicar l’esport en igualtat amb les adaptacions necessàries.
Competeixes amb oients i sords. Notes diferència?
Vaig estar sempre en l’elit en la prova de 800 metres llisos i de 1.500, però tenint en compte les adaptacions. Sense elles, és molt complicat. En la sortida d’una carrera, per exemple, vaig perdre dos segons per no assabentar-me del moment exacte, i en atletisme dos segons són crucials. D’aquest tipus tenc un parell d’anècdotes que ara em fan gràcia. En un 400 em tocava córrer en l’últim carrer i quan vaig pensar que havien donat la sortida vaig començar a córrer. Ningú m’avançava i jo pensava: «què estrany» i «què bé que vaig primer». Als 300 metres vaig veure que la gent em feia escarafalls amb les mans dient «¡no, no, no!». Havia confós la meua sortida amb la d’un altre atleta. És difícil, però podem ser iguals. Fins i tot millors. He guanyat carreres amb gent sense discapacitat, especialment una popular de Suïssa amb 7.500 corredors, he set campió de Castella i Lleó, setè d’Espanya júnior, novè en el Campionat universitari d’Espanya… Quan corres per la carretera o un parc, la gent pot escoltar al seu voltant per sentir-se més segura, i jo? He d’estar més pendent, tenir quatre ulls en tots els sentits per no tenir un accident.
Quina consideres que és la teua primera fita esportiva?
El meu èxit esportiu més important és haver estat campió del món i tenir el rècord del món en la prova de 1.500 metres llisos, tot i que vull destacar un assoliment més important. L’esport m’ha permès ser feliç, sense matisos, en tots els àmbits: educatiu, esportiu, social, recreatiu …
Què sents quan fas activitats amb els boixos?
Gaudeix moltíssim fent activitats amb els boixos i veient-los amb la cara atònita quan perceben sensacions noves de l’esport inclusiu.
I quan estàs amb boixos i adolescents sords, què et pregunten?
De tot. És un autèntic interrogatori. Fins i tot me fan preguntes sobre la meua vida personal. No em cans de respondre’ls perquè vull que se sentin com un més en l’esport, que és una excel·lent eina per eliminar les nostres barreres comunicatives.
Què és el més important en aquestes trobades?
Programes com aquest de l’esport inclusiu són un instrument canalitzador. Més que d’una eina, jo prefereix parlar d’un vehicle que convida les persones amb discapacitat a fer pràctiques esportives amb qualsevol que trobi pel carrer. I m’agradaria que en un futur desaparegui la paraula discapacitat.
Docent i investigador, què t’aporta aquesta vessant?
Una satisfacció enorme. Gaudeix fent classes als alumnes. Encara que ells es sorprenguin de la meua discapacitat procur fer-los entendre que qualsevol persona amb discapacitat pot tenir la mateixa capacitat de docència, amb les seues adaptacions. És com si un anglès ve a fer classes a Espanya. Crec que a poc a poc em van entenent i acaben gaudint de les meues classes.
Una persona amb discapacitat ha d’esforçar-se més?
Si, bastant. És com anar a una selva. Has de superar obstacles per anar arribant a la sortida, que és on aconsegueixes el reconeixement. Abans, a Segòvia, no sentia la discapacitat perquè estava en un entorn molt protegit. El canvi més important va ser quan vaig arribar a Madrid per estudiar INEF. Els professors no sabien què fer amb mi. Una em parlava sense vocalitzar. Un altre, el de futbol, un home gran, em cridava. El de natació tenia un bigoti enorme i no podia llegir-li els llavis. No estaven preparats, no estaven formats. En aquells temps no s’impartia l’assignatura d’Esport Adaptat. La gent em veia com un estranger per la meua veu diferent. Va ser un camí complicat, havia de buscar estratègies per poder seguir endavant. Als entrenaments diaris d’atletisme s’afegia una autèntica supervivència.
Amb ironia o de veritat: hi ha alguna situació en què la teua discapacitat sigui una benedicció?
En una ocasió els jutges van marcar una sortida falsa de 400 metres llisos, però ja havia recorregut la meitat de la carrera mentre els jutges em perseguien per enxampar-me. Els vaig haver de demanar cinc minuts de descans per poder recuperar-me abans no començàs la prova, En una altra ocasió no van voler donar-me el dorsal de la competició perquè els organitzadors no es creien, per la meua veu, que és diferent, que era espanyol. Em preguntaven si era italià, grec, marroquí… Fins i tot em van demanar el passaport.
