Biel Mesquida (Castelló, 1947) no només escriu a ritme de jazz. Parla a ritme de jazz. Posar comes, punts i comes, punts i punts suspensius a les seues paraules solcades de rialles és un repte. No hi ha temps per reescriure, llegir en veu alta, tatxar, empaitar cacofonies... Tot allò que ell fa sempre. A tots els seus llibres. A mà. En quaderns amb les pàgines esquerres en blanc.
Què és ‘Encarnacions’?
Són cent contarelles fetes a consciència, escric a mà. Les vaig començar en 2017 i arriben fins a 2019. Els meus laboratoris són els mitjans de comunicació i revistes. Allà escric contarelles i relats i en passar uns anys, els redueix. Tenia unes 800 pàgines i els darrers dos anys em vaig dedicar a treballar aquestes pàgines. Primer vaig treure unes 350. En varen quedar unes 400 que em vaig dedicar a reescriure. La vertadera escriptura és la reescriptura.
No li fa por o vergonya mirar textos antics? És com mirar-se al mirall.
No. És important que els textos madurin. Agafen una altra perspectiva. Quan mires el text de 2017 veus que això no funciona, que és magre, i el treus. A un altre veus que hi falta ritme. Llegesc molt els meus textes quan els reescric i veig... «Això m’ha quedat molt esmorteït», «aquest tros queda embullat i s’ha de reescriure»... Construeixes el llibre. Reescrius i construeixes. L’he fet en tríptic: Passatemps, L’alè vital i La rialla de l’univers. Són tres parts d’un retaule. M’agrada molt la pintura dels segles XV i XVI dels Països Baixos. M’encanta ‘El jardí de les delícies’, d’El Bosco, Brueghel... Tenien el que faig a la literatura. En un espai molt limitat sembrar moltes llavors perquè creixin moltes històries. A ‘Encarnacions’ hi ha més de 300 personatges de més de 150 topònims, hi ha una varietat de documents que van des d’accidents quotidians, separacions, enamoraments, traïcions... Els gran drames humans queden reflectits en aquest món.
Personatges anònims, oi?
Sí, això que feien aquests grans pintors, que posaven un home i una dona a una bola i a ell li surt una flor del cul; una orella sola, molt grossa, a la que li surt un ganivet; una mena de cases que es cremen i una gent que hi tira aigua; unes rates que corren per damunt un altar... És com agafar els no resos, els personatges que no sortiran a la història, i convertir-los en protagonistes. Històries minúscules, vides mediocres, petites, tristes, desheretades... M’agraden molt els mites clàssics i agaf Fedra o Salomé i les convertesc en dones d’ara, del nostre temps, però amb les seues antigues passions clàssiques. És una mena de gran teatre del món, un gran cinema del món, la comèdia humana dels nostres grans mestres convertida en text quotidià. I tot això amb molt ritme, amb molt carregament poètic. La meua lletra és densa, no hi ha greix retòric, tot és gra. És una lletra molt pastada, aquesta reescriptura. No hi ha estereotips, llocs comuns o repeticions. Tot és nou de trinca.
M’ha dit que escriu a mà?
Sí, per la correcció. Primer, l’escriptura original m’agrada a mà perquè el meu cos, el meu cap i la meua mà duen un ritme molt semblant, mentre que l’ordinador porta el ritme d’allò que pens. I això i el que escric de vegades són difícils de cordar-se. Escric amb ploma o rollerball Montblanc. Rellisca damunt la pàgina. És com l’arquet d’un contrabaix, me sent com si tocàs música a través de la cal·ligrafia. En corregir, escric en un quadern de doble foli. Escric a la dreta i la pàgina de l’esquerra la deix en blanc. Vaig tatxant, però no fort, que es pugui veure el que hi havia escrit; de vegades hi pos una fletxa amb el que he afegit i ho escric a la pàgina en blanc si no hi cap.
Fa un jeroglífic, vaja.
Faig el que crec que s’ha de fer, una reescriptura. De vegades, allò que havia tatxat m’agrada més que el text corregit i he d’esborrar el corregit. Escriure es fa a base de xup xup, lentitud, dedicant-hi molt de temps, llegint per si hi ha cacofonies, comprovant si el ritme va bé. Generalment, escric amb música.
Què escolta quan escriu?
Escric molt amb jazz, me dona el ritme dels temes que se repeteixen, les improvisacions, els talls secs, les recuperacions... Aquest ritme jazzístic l’han dut molts escriptors. Kerouak, Faulkner, la beat generation, eren molt jazzístics, fins i tot Sartre. El jazz és una de les músiques contemporànies que més m’agraden. M’agraden també els clàssics. De vegades m’agradaria escriure com si fos una fuga de Bach, o un divertimento de Mozart. Tenc un catàleg molt ampli. Tast tota casta d’estils. Tenc un estil de metamorfosi. Fer l’ullet a pel·lícules, a textos d’altri, articles de diaris... M’agrada molt aquesta hibridació. Crec que la literatura actual ha de ser això, una hibridació. Sempre ho ha estat, però ara més que mai. No he cregut mai en les fronteres dels gèneres, vaig per damunt dels gèneres. Hi ha moments, al començament de cada contarella, que hi ha un personatge que va explicant coses a un jove i podria ser com un petit assaig sobre una teoria de l’art de viure, una teoria de la literatura o de l’èsser humà. Faig això, una literatura a la que cap llenguatge li és estranger.
Tal com ho explica, més que escriure sembla que juga?
Jug, però amb molt d’esforç, molta d’atenció i molta lentitud. És un joc que demana molt. La metàfora d’escriure seria picar pedra. Has de picar molta pedra, la llengua, has de treure tota la brutor que hi ha damunt la llengua, malgastada. Li has de donar brillantor, facetes... L’has de polir. Has de polir la llengua, i aquesta és una feina d’artesà. També has d’excavar, cercant. Hi ha una contínua recerca i, de vegades, allò que trobes és la mateixa recerca. Seria com quan Kavafis diu que el viatge no és arribar a Ítaca, sinó el camí. L’escriptura és aquest camí d’intentar dir, intentar cercar, intentar expressar aquest «voldria». Jo sempre dec un voldria a l’escriptura. Voldria arribar aquí, voldria fer això, voldria que el meu personatge... Als meus textos generalment no hi ha un narrador, en aquest llibre n’hi ha un que diu «no ho sé, avui no acab de veure aquest personatge, ara no sé on anirà». El personatge fa unes coses i el narrador diu que li ha sorprès moltíssim que, de cop i volta, s’hagi tirat d’un cinquè pis abaix.
« No he trobat poesia a la pandèmia. He trobat dolor, mort, tristesa i desolació» « El que faig és sembrar moltes llavors a un espai molt petit perquè creixin històries»
No em digui que es sorprèn del que fan els seus personatges.
Sí, perquè no faig, com els guionistes de les sèries i pel·lícules, una escaleta. Primera seqüència, de dia, la noia va pel carrer. Segona seqüència, tarda, la noia va pel carrer i mira el senyor. Tercera seqüència, el senyor s’acosta a la noia i li pregunta on és la tenda... No, no, no... Escaleta no en faig. L’escaleta la fa el llenguatge. El meu espectacle és el llenguatge.
El maltractam molt el llenguatge darrerament?
Sí. Crec que els escriptors hem de ser un poc els curadors del llenguatge. Literalment i en tots els sentits. Hi ha molta desescurança, molt poca consciència. I el llenguatge és allò que ens fa pensar, allò que ens fa sentir, el que ens fa més humans. En aquesta societat tot t’inclina al capitalisme agònic que vivim. Vol que no pensem, que no sentim, vol que no siguem humans, vol que siguem purs robots que treballen i consumeixen, treballen i consumeixen, treballen i consumeixen... L’escriptor vol que el lector, amb una frase, senti tantes coses que reconegui que sap ensumar, sap estimar, sap mirar, sap veure el món. Un món que ell no sol veure perquè va tan aïllat, tan de pressa, que les preocupacions ens el tapen. La literatura, amb aquella frase, li diu: «Mira’t a tu mateix, escolta’t a tu mateix. Toca’t. Toca aquesta pedra i veuràs que té unes radiacions. Tot té radiacions. Jo cant les pedres, cant les plantes, cant els arbres, cant els animals i cant els humans,. Cant el món! [Riu]
Alguns lectors apuntam a una llibreteta aquestes frases que trobam, com tresors, a les pàgines.
Això és una meravella. Jo ho faig. M’ho va ensenyar la meua mare, una dona que també escrivia i que no va poder ser escriptora perquè li va agafar la guerra, va ser mestra d’escola i ho passaren molt malament, els mestres, a la postguerra. Ella tenia una llibreta que titulava, en francès, ‘Trossos escollits’. Hi copiava poemes de Costa i Llobera, de Joan Alcover, trossos de la Rodoreda, dels escriptors que li agradaven. Vaig agafar aquest costum. Crec que el bon lector ho fa. Té un quadernet al costat. El bon lector també, quan troba una paraula que no coneix, la busca. De vegades me diuen que tenc un lèxic molt complex. Tenc un lèxic normal i corrent.
Els lectors feim un consum ràpid de la literatura?
Sí, perquè hem perdut la velocitat de lectura. Cada llibre té la seua. Els meus llibres, com tenen una vocació i una escriptura en què la poesia és molt important, demanen lectures lentes. Els dic que llegeixin a poc a poc. No faig novel·les policíaques. No heu de saber qui és l’assassí. No hi ha una intriga que us moriu de ganes de saber què passa al final. No. El que passa, passa tot el temps. Dins cada paraula poden passar coses.
Ha trobat poesia a la pandèmia.
No. He trobat dolor, mort, tristesa i desolació. La pandèmia m’ha afectat. He procurat fer el que feia abans. L’escriptor du una vida molt solitària i m’ha accentuat aquesta vida solitària. No m’ha fet més ganes d’escriure. M’ha costat. Quan estic trist, amb angoixa, me costa més escriure. L’alegria de viure me dona més energia per escriure. La solitud, l’escriptura i, evidentment, la lectura, han estat el meu bàlsam durant aquesta crueltat i cruesa del món.
