«En realitat, qualsevol persona pot aprendre a dibuixar. Tothom té un talent que ve de sèrie, només ha de treballar-lo. Una altra cosa és que vulguis enfocar-te en dibuixar o no». Aquest és el punt de partida de Fran García, il·lustrador, artista i professor de dibuix (a la seua acadèmia Raijin), que aquest mes d’octubre ofereix un taller de dibuix manga a la biblioteca Vicent Serra i Orvay, a Sant Jordi. A les quatre i mitja hi van els més petits, els que tenen entre nou i dotze anys i a partir de les cinc i mitja és el torn dels més grans.
Tot i el nom, Fran, que té 32 anys, assegura que el que li interessa en aquests tallers és que els boixos i opreadolescents dibuixin. «El que vull és que dibuixin i s’ho passin bé», afirma Fran, que vol que es sentin lliures de crear el que vulguin.
El professor de dibuix explica que manga és el còmic japonès i que té uns trets característics, com els traços en blanc i negre, una gran intensitat de les emocions i, fora del Japó, s’associa amb personatges amb els ulls molt grans. «Tot i que hi ha manga on els hi tenen», comenta Fran, a qui sempre li ha agradat dibuixar i que va descobrir aquest estil de dibuix japonès de petit. «Veia ‘Drangon Ball’, a Son Goku, amb aquells cabells...», així que va començar a dibuixar-lo. Fran va estudiar a l’Escola d’Arts d’Eivissa i després va marxar a Barcelona, a una escola de còmic, on va rebre formació específica durant quatre anys. L’any passat, en plena pandèmia, va obrir la seua pròpia acadèmia de dibuix, Raijin. Imparteix classes presencials, però, també, pel moment en què estàvem, online.
Als tallers que imparteix a Sant Jordi assegura que no troba moltes diferències entre els més petits i els preadolescents. «Tots venen perquè els agrada. amb molta passió», explica Fran, que adapta les explicacions i les indicacions al que necessita cada alumne. Primer, sempre, es presenta. I després els demana a ells que facin el mateix. «Així ja vaig veient què els interessa i què els agrada. Una pregunta que els faig sempre és què dibuixarien si fossin els millors dibuixants del món», relata. De vegades li contesten que la seua pròpia sèrie manga, un còmic sencer «però també, sobretot els més petits, contesten que només dibuixarien peixos o gats», recorda el professor, rient.
El primer exercici que els posa li serveix per veure una mica el nivell i la forma de dibuixar dels alumnes. És una fitxa on hi ha tres models per copia: uns pokèmons (Marill, Charmander i Totodile), dos personatges de sèries manga que estiguintriomfant en el moment i una imatge real, una fotografia. També els dona l’opció, als qui volen i tenen un nivell més avançat, de crear el seu propi personatge. Cada alumne tria què vol dibuixar i ell no perd ull del que van fent. «Els ajud, els don indicacions, consells, com poden millorar...», destaca.
El principal problema amb què es troba a les classes són les presses. «És molt complicat que no en tenguin, ho volen fer tot ràpid, volen veure el resultat final ja i no. Dibuixar no vol pressa», explica. Un dels aspectes en què, en general, més ha d’insistir a les classes és la importància de tenir referències: «Molts cops han vist vídeos de gent que dibuixa molt ràpid i no són conscients que allò no surt del no-res, potser s’han repetit mil cops les gravacions i que, segurament, encara que no ho vegin perquè queda fora del plànol, tenen una referència per dibuixar». Quan tenen problemes per fer, per exemple, una mà, ell sempre els pregunta si s’han parat una estona a observar la seua pròpia mà. «La majoria de vegades reconeixen que no. Al final, amb una mica d’observació i paciència els acaba sortint», continua el professor, que els insisteix, també, en la necessitat que es vagin creant una petita biblioteca mental. «Això s’ha de treballar. Tu pots crear els teus propis personatges, però per això, per tenir aquesta imaginació, n’has d’haver vist molts», explica Fran, que els insisteix sempre en què no s’han exigir tant i que aprendre a dibuixar porta el seu temps i el seu procès.
«Sempre els dic, també, que aquí venen a equivocar-se, no a fer dibuixos perfectes», comenta. De fet, acabar amb aquesta por d’agafar els llapis i que no surti el que havien imaginat.
Les taules del taller estan plenes de llapis, rotuladors i paper, però no té cap problema si algun dels alumnes està acostumat al dibuix digital. Sí els demana que, tot i que s’estimin més la pantalla «no perdin mai el contacte amb el dibuix tradicional». «La sensació és diferent», afirma Fran, que ara mateix combina la seua feina com a professor de dibuix a la biblioteca i a la acadèmia —«no només de manga i per a boixos i adults de tota Espanya»— amb un projecte personal que el té molt il·lusionat i del que confia en poder parlar «ben aviat».
