Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L’ikigai de fang de Carol Boned

L’eivissenca Carol Boned Torres guanya el premi Vuit d’Agost del Consell d’Eivissa en la categoria d’Artesania del Fang

«No volia arribar al Consell», comenta Carol Boned Torres, artista, recordant la peça de fang en què treballava l’any passat, quan pensava presentar-se al premi Vuit d’Agost del Consell d'Eivissa. Aquella creació abstracta li ho va posar impossible. Es va rompre, va explotar al forn... «Jo crec que no volia aribar al Consell», reflexiona Carol Boned pensant en l’experiència de 2020 i amb premi de 2021 ja a les mans. Enguany, per a aquesta eivissenca, guanyadora en la categoria d’Artesania del Fang dels Vuit d’Agost, tot ha anat molt més rodat.

Carol Boned, amb la seua peça Arxiu Personal

La seua peça, la peça guanyadora, ha set molt més amable amb la seua creadora. Molt més agraïda. Col·laboradora. El material, un fang blanc, s’ha amotllat a la creativitat de Carol, que assegura que és «una peça molt simple» referint-se a la part més tècnica: «Fang blanc a baixa temperatura amb un engobe negre i rascada per aconseguir aquesta sensació d’envellida». Així defineix l’artista Ikigai, que és el nom amb què la va batejar. Un concepte japonès «que no té una traducció exacta» al català, però que podria ser «raó de ser» o «la motivació per aixecar-te al matí». El darrer any i pico, tan dur i tan complicat, el que passava al taller de ceràmica que l’artista té muntat a casa era el seu ikigai, per això va donar-li aquest nom.

Tancada al taller

«Segons els japonesos, tots hauríem de trobar el nostre ikigai», afirma la ceramista a l’entrada del seu perfil d’Instagram (@carolbonetoceramics) en què anunciava que havia guanyat el premi. «Ja puc dir que es va pagar la pena tancar-me al taller, que més aviat va ser un autoconfinament, per aconseguir acabar a temps aquesta escultura», continua

La peça era «la tercera o quarta» que feia d’aques estil, deixant de banda les formes més abstractes que estava acostumada a fer. Ikigai és un bust humà, amb el cap aixecat, els ulls que miren al cel i amb uns talls que el recorren, aconseguint que la sensació, en mirar-lo, sigui molt diferent depenent del punt des que s’observi. Melancòlic, somiador, vigilant, inquietant, finsi tot, quan el que queda davant els ulls és, precisament, aquest ull envoltat per un tall, com un parxe que deixa veure. «Diuen que tots tenim tres cares. Una, la que mostram al món. La segona cara només la mostram a la gent que tenim més a prop. La darrera no se la mostram a ningú», reflexiona l’artista a un vídeo en què mostra, precisament, la seua obra des de diferents punts de vista. «Tenim més cares?», pregunta. I es pregunta.

Detall d'Ikigai, ja al Consell. Toni Escobar

Li agrada deixar que el material, el fang, digui la seua, reconeix. Comença a donar forma a les seues peces amb una idea, un esbós, i així com va treballant va trobant també allò que el fang vol ser. «Sense gaire rigidesa mental», comenta Carol, que va descobrir aquesta disciplina mentre estudiava a l’Escola d’Arts. Allà, recorda, va provar-ho tot. Dibuix, escultura, disseny d’interiors... Fins i tot ebenisteria, recorda Carol, que des de ben petita sentia inclinació per les arts. No sap d’on li ve. El seu pare era músic. «Però no crec que tengui res a veure...», reflexiona l’artista que a més de les peces grans es dedica també a fer joies.

La feina la va portar per altres camins i no va tornar a la ceràmica fins fa relativament poc, uns sis anys, quan va canviar de feina. «Tenia més temps lliure i em vaig apuntar a classes de ceràmica», explica Carol, que creu que Eivissa «és un bon lloc» per dedicar-se a qualsevol disciplina artística.

Un taller, una salvació

Arran d’allò va muntar-se el seu propi taller a casa, per treballar. I ho fa cada dia. Perquè li agrada. I perquè li serveix per desconnectar. Ara ja fa temps que no li passa —«el cos, el mal d’esquena...», justifica— però no són estranyes les vegades que la nit ben fosca l’ha sorprès, després d’hores concentrada, en aixecar els ulls i les mans de la peça en què estava treballant. Durant el confinament, recorda, aquell espai de creació de ca seua va ser «una salvació». «Vaig poder produir més degut, precisament, a això», explica l’artista, que assegura que per a ella no hi ha dilluns o diumenges. «El fang té el seu temps», afirma per justificar que tots els dies hi treballa, encara que sigui una mica, i per què alguns dies, encara que no li vengui especialment de gust, ha de posar les mans a les seues obres a mig camí.

Detall d'Ikigai, ja al Consell. Toni Escobar

«La ceràmica és complicada. És molt polida, perquè sempre estàs aprenent, però complicada», afirma. De fet, tot i que Ikigai no li va donar molts problemes, reconeix que té les seues dificultats i que hi va haver moments en què no sabria si se’n sortiria. No sabia, per exemple, si en alguns moments cruixiria. La zona de l’ull, confessa, està també «molt al límit» i patia per si, finalment, aguantaria.

Quan fa unes setmanes va rebre la trucada de la consellera de Cultura, Sara Ramón, per comunicar-li que havia guanyat li va sorprendre. «Confiava en la peça, en com l’havia resolt, però era el primer cop que me presentava», recorda Carol, que dedicarà els 2.500 euros del premi a seguir aprenent en aquesta disciplina. Té al cap un parell de cursets que li agradria fer. També una llista de la compra de materials.

Compartir el artículo

stats