Estam superant una crisi sanitària sense precedents, però aquesta pandèmia també està provocant una gran crisi econòmica.

A la nostra societat, existeix un trencament i unes desigualtats que es veuen accentuades per aquesta crisi. L'Informe Foessa de l'estiu passat, molt abans de la crisi, ja advertia d'una creixent exclusió social a Espanya. Afecta especialment a famílies amb nens petits, als joves i majors, a les mares soles i les famílies nouvingudes. Es tracta de situacions de precarietat laboral i de la vivenda, de les que resulta molt difícil sortir sense ajuda. Existeixen indicadors com l'índex de Gini per mesurar la desigualtat a un país, i a Espanya ens indica que la societat està trencada, i que això s'accentua en èpoques de crisi com l'actual.

Les economies occidentals sofreixen cicles econòmics de recessió i expansió. Aquests els poden causar tant el mateix funcionament de l'economia com impactes externs, com el que vivim en aquest moment. A les èpoques d'expansió milloren els ingressos de les famílies, però la pobresa relativa no experimenta la mateixa millora. Hi ha investigacions científiques que asseguren que a Europa, cada dia la gent rica és més rica i els més pobres són més pobres .

Els poders públics tenen l'obligació d'atendre aquestes situacions de crisi i desigualtat social. La Constitució Espanyola, al seu article 1, proclama que Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret. I al seu article 41, que «els poders públics mantindran un règim públic de seguretat social per a tots els ciutadans, que garanteixi assistència i prestacions socials suficients davant de situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació».

L'Estat complementa el mercat, millora el funcionament de l'economia i actua front a les errades de mercat, com serien les externalitats, la falta d'equitat, la falta de competència, la inestabilitat cíclica i l'existència de béns que el mercat no pot proveir.

L'existència d'errades de mercat crea una sensació d'injustícia, i limita el desenvolupament econòmic i social. Per intentar solucionar-ho, els governs han de prendre mesures, com per exemple gravar amb més impostos a qui més recursos té, per així ajudar els menys afortunats econòmicament.

Aquests impostos es poden aplicar per millorar els serveis públics, o per transferir diners als ciutadans. Al primer cas, parlam de destinar fons a la sanitat pública, l'educació o la seguretat, entre molts d'altres. En canvi, les transferències als ciutadans ens parlen dels Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) i les prestacions d'atur o jubilació, així com les transferències directes per ajudar les famílies.

A una situació com l'actual, s'han de prestar serveis gratuïts d'emergència, siguin urgències mèdiques o de protecció civil. Però això no ens pot fer oblidar els serveis bàsics que s'han de prestar de manera continuada, indispensables per a una vida en societat organitzada.

Quant a les transferències, podem observar l'experiència d'altres països com Finlàndia, on han provat d'atorgar un Ingrés Mínim Vital als ciutadans. Han estudiat l'efecte d'aquestes transferències mínimes sobre l'ocupació i el benestar ciutadà, i han demostrat que la gent cerca feina igualment, i que hi ha petites millores a la salut mental i nivell de vida de la ciutadania.

L'Estat ha de promoure la justícia, la igualtat i els valors socials. Per això pot modificar els resultats dels mercats a través de programes de distribució, prestacions de serveis públics, o modificant l'estructura dels mercats a través de lleis, regulacions i prohibicions.

Per tant, a què s'haurien de dedicar els recursos disponibles? Què serà més equitatiu, millorar els serveis públics o entregar diners en mà als ciutadans? En base a quins criteris decidirem, per aconseguir una societat forta i resilient?