«Es parla de les ulleres violetes, però a mi m'agrada més parlar de la mirada violeta. Les ulleres te les pots treure, la mirada no», reflexiona Beatriz de Astorza, professora de teatre social de Txiringuito Teatre uns dies abans de començar una nova edició dels tallers 'Corto y cambio de rol'. Sap del que parla. Ella ja no és capaç de mirar amb cap altre color als ulls.
Els tallers, de caire artístic per a jóvens d'entre 14 i 18 anys, havien de començar la setmana vinent. Finalment, però, ho faran aquesta. Ahir a la tarda, de fet, es va celebrar la primera sessió del de Vila, que s'imparteix al C19 dimarts de cinc i mitja a set i mitja de la tarda i al casal Bauxa de Cala de Bou els dijous en el mateix horari. El de Vila no només està ple sinó que, fins i tot, hi ha adolescents en llista d'espera per si de cas en les primeres setmanes es produís alguna baixa. Al de Cala de Bou, si hi ha algú interessat, encara queden un parell de places.
Teatre, cinema i gènere
«El que es fa és donar-lis una formació de dos disciplines, teatre i cinema, però a la vegada es fa una feina transversal sobre perspectiva de gènere», explica De Astorza, que detalla que parlen, analitzen i reflexionen sobre sexualitat, gènere, violència masclista... La majoria dels alumnes dels tallers, que duren tot el curs, són al·lotes. El primer any hi havia més al·lots, però en les darreres edicions la seua presència s'ha reduït a un o dos per cada grup, que acostumen a ser d'una dotzena d'adolescents. «En venen pocs, però els que venen són molt especials. No n'hi ha gaires. Són al·lots amb una visió crítica de la societat, que estan en contra del masclisme i que no estan d'acord amb els rols que s'assignen», comenta la professora de teatre.
Durant els primers mesos -«tres o quatre»- treballen diversos temes. L'any passat, per exemple, varen parlar sobre publicitat sexista, la prostitució, la diversitat sexual, la diversitat de gènere o el pinkwashing (l'estratègia que fan servir governs, empreses i entitats per instrumentalitzar el feminisme en favor seu), entre d'altres. Aquestes reflexions donen peu a que els adolescents s'obrin «i expliquin les seues experiències vitals i les pressions del dia a dia». Moltes d'aquestes situacions, explica De Astorza, les escenifiquen. «Ells aprenen, però crec que la que més aprén som jo. Estic a anys llum del seu món», comenta la professora de teatre.
Passada aquesta primera fase, quan queden uns cinc mesos, comencen a treballar amb el guió dels curts que rodaran més endavant. «Aquesta fase, la creativa, és la més dura», confessa De Astorza. Aquest és el moment en què Daniela Cugliandolo, d'Unvideo, agafa més presència, tot i que intervé també en la primera part, en els exercicis. Durant deu anys, va treballar impartint tallers de cinema per a adults a Barcelona. Una de les seues funcions, explica, és baixar a la realitat les idees que, per desconeixement, tenen la majoria dels que han de fer els curts. «Hi ha uns límits. Unes opcions i uns recursos i, de vegades, les propostes són de superproducció», comenta la realitzadora, rient.
Tant Cugliandolo com De Astorza destaquen que els curts que s'acaben rodant són una «feina coral» en què tots els participants diuen la seua, trien i tiren endavant. Junts s'enfronten al temut «bloqueig» i junts van triant, un cop decidida la idea principal, el desenvolupament de la trama, que va sorgint, molts cops, amb exercicis d'improvisació, de respondre a la pregunta «què passaria si...?». «Tot es fa amb els recursos que tenim, que són mínims», destaca la professora de teatre, que explica que entre les ficcions que han rodat darrerament es troben '(k)andela' i '#iguanabefree'. Alguns dels temes que reflecteixen els curtmetratges són l'homofòbia (tant externa com interna) o la imatge de les dones a les xarxes socials. Precisament on està el límit entre emprar el propi cos com a eina d'empoderament i que sigui un instrument del patriarcat és un dels aspectes que es tracta a la primera fase. «És un tema complicat. S'explica millor amb imatges que amb paraules, però una de les conclusions és que no depèn de quanta carn es mostri».
La realitzadora, que és qui s'encarrega de muntar els vídeos un cop acabats els tallers, durant l'estiu, coincideix amb De Astorza: ella també aprèn moltíssim dels adolescents als que, indica, tracta d'ensenyar un altre llenguatge. Ells li fan posar-se les piles, ja que ha d'adaptar els seus coneixements a una forma de relatar de les noves generacions: «A una altra velocitat i amb les xarxes socials sempre presents. Avui en dia és impensable que no apareguin a qualsevol història».
