És el primer cop que fonyes Eivissa?
No, diria que aquesta és la quarta o cinquena vegada que tenc la sort de poder venir a l'illa amb la meua guitarra.
Parlant de guitarres, la teua és una guitarra ressofònica oi?
Correcte, és una guitarra molt especial i que m'ha obert moltes portes des que la vaig comprar a Suïssa quan era un al·lot.
A Suïssa?
Sí, amb 19 anys, enlloc de fer el típic viatge de final de curs, vaig decidir fer realitat el meu somni de viatjar a Europa, vaig passar per diversos països i, quan vaig arribar a Suïssa, vaig topar-me amb aquest estil de guitarra. Em va costar un dineral, però la necessitava...
Per què la necessitaves?
Perquè en aquella època, em pagava la meua estada a Europa amb el que guanyava tocant al carrer.
I necessitaves una guitarra resofònica per guanyar més diners?
[Riu] No! Necessitava una guitarra resofònica perquè se m'escoltàs! Aquestes guitarres tenen un sistema d'amplificació mecànica que permet que s'escoltin més fort sense necessitat de fer servir amplificadors.
I a més a més, són molt curioses a nivell visual...
Exacte, quan vaig començar a tocar amb aquest instrument al carrer, la gent s'acostava a mi amb més facilitat, és una guitarra que crida l'atenció però, amb l'arribada dels amplificadors, va quedar una mica relegada...
Això és bo o dolent?
[Riu] Per a mi és bo! Em fa una mica diferent i tot i que l'instrument no defineix la música, a mi m'encanta com sona dins el blues.
On vas aprendre a tocar?
Vaig començar a fer classes de guitarra clàssica a l'Argentina quan tenia 13 anys, però clar, amb 19 vaig començar a tocar la resofònica i, des de llavors, vaig anar desenvolupant el meu propi estil amb l'ajuda de la gent del carrer...
El públic t'ensenyava a tocar?
El públic em posava a prova...
Què vols dir?
Doncs que em demanava que tocàs tot tipus de música amb la guitarra i jo tocava sempre sense canviar l'afinació, això em va permetre desenvolupar el meu propi estil. Sempre dic que cal ser únic en qualsevol vessant de la vida. Tots hem d'aprendre a polir el nostre diamant.
Tu l'has polit amb el blues?
El blues és l'estil que vaig començar a escoltar quan aprenia a tocar la guitarra. He tocat tota mena de música, però m'agrada molt el blues per la seua senzillesa tot i que això no vol dir que tocar-lo sigui senzill...
Ara vius a Barcelona, com hi vas arribar?
L'última ciutat on vaig estar durant els tres mesos que vaig voltar per Europa com un nòmada, va ser Barcelona, i me'n vaig enamorar. Després d'aquells tres mesos, vaig tornar a l'Argentina per estalviar i seguir aprenent i al cap d'un parell d'anys, vaig volar cap a Barcelona i allà continuo.
T'agrada la ciutat?
Molt! Tot i que ha canviat molt. Cada vegada es fa més difícil la vida a Barcelona i a tot arreu.
Explica't...
Barcelona era una capital mundial d'artistes de carrer. Només cal que miris la Rambla. Quan vaig arribar a la ciutat, a la Rambla hi havia artistes de veritat, artistes que podien estar al cirque du soleil, al carrer en general hi actuaven tota mena de persones, era una passada. Però com sempre, per culpa d'uns quants, vam acabar pagant tots. I ara, actuar al carrer o, millor dit, trobar bons artistes al carrer, és gairebé impossible, i és una pena per a la cultura i per a la ciutat.
Però tu ja no toques al carrer...
No! Però a mi el carrer m'ho ha donat tot. Jo mai he diferenciat un teatre d'una cantonada. Per a mi el carrer és un escenari meravellós. És un aprens de veritat. Et posaré un exemple...
Per favor!
Si pagues 40 euros per veure una actuació en un teatre, aniràs predisposat a que l'actuació t'agradi, però si aquell mateix artista que has anat a veure està tocant al carrer, només t'hi pararàs si allò que està fent t'agrada de veritat. El carrer és molt cruel, però també és una gran escola.
Et va costar molt trobar feina quan vas arribar a Barcelona?
Mira, quan vaig arribar, em va passar una cosa molt curiosa. El primer que vaig fer, va ser anar al Liceu. Vaig seure a terra i en menys de deu minuts, va passar una al·lota que em coneixia de Buenos Aires, després va passar un jove que actuava com a clown en un carrer on jo també tocava a Argentina i, mentre parlava amb aquest noi, van passar unes noies que, en veure'm amb la motxilla i la guitarra, em van oferir una habitació. Vaig començar tocant al carrer i en menys d'una setmana, un home que em va veure tocar em va contractar per actuar al seu bar. Així era Barcelona quan vaig arribar.
I com és Eivissa?
[Riu] No em posis en un compromís! Que jo no visc aquí i desconec com funcionen moltes coses...
Però has actuat aquí diverses vegades...
Sí, això és veritat, i com artista sempre dic el mateix. La música en viu funciona i funciona molt bé en aquesta illa. Si no fos així, a mi no em trucarien tan sovint i, a més, només cal veure com estava Can Jeroni divendres de la setmana passada. El vam omplir! I entre el públic fins i tot hi havia turistes!
Els turistes són importants?
És significatiu! Vol dir que hi ha estrangers disposats a consumir aquesta oferta d'oci alternatiu al que ha fet famós aquesta illa però, a vegades, no se'n fa prou difusió i t'assegur que si se'n fes, ompliríem qualsevol teatre de l'illa.
Per cert, et dius Hernán, ets argentí, però et diuen Chino. Què m'he perdut?
[Torna a riure] De petit tothom em deia Chino perquè tenc la cara molt rodona i els ulls molt allargats. Quan vaig arribar a Barcelona, em vaig treure del damunt aquest nom però, un bon dia, va venir a veure'm una amiga d'Argentina que, com és lògic, es referia a mi com sempre havia fet. Aleshores, els meus amics de Barcelona em van començar a dir Chino i, en realitat, m'ha anat molt bé a nivell artístic tenir aquest nom. És fàcil de recordar i, sobretot, de pronunciar.
Fins quan estaràs per Eivissa?
Ém qued fins demà i, aquesta tarda, a partir de les 18:00, toco a Can Jordi Blues Station amb Miquel Prats, Botja i tots els amics del blues i, de la música en general, que s'hi vulguin afegir.
