«Som moltes i tenim veu»

Sí, perquè es comença a no acceptar segons quins masclismes dins la societat. Vint anys cap aquí, hem canviat moltíssim, i pens que un dels factors ha set, precisament, la tasca de l’educació i l’escola. En aquest moment, però, encara ens trobam casos, i depèn moltes vegades de pares que arrosseguen l’esquema d’altres cultures, que no han assumit aquests canvis de rol cap a una societat igualitària. Encara podem sentim a dir a una nena que el pare li diu ‘que les nenes no fan això o allò altre’.

Què li respons a la nena?

Simplement, que jo faig les coses que m’agraden. Li pos com exemple que jo m’he llançat en paracaigudes, o que corria per muntanya quan vivia a Mallorca, i que no som cap al·lot. L’important és que hem de posar d’acord totes les mentalitats i totes les diferents cultures que trobam a l’aula. A Infantil, amb infants de quatre anys, el que interessa és l’educació emocional, que tenguin capacitats per escollir i que no els vengui imposat una cosa perquè sigui d’home o de dona. Els infants poden obtenir tota la informació que vulguin, però els hem d’ensenyar quina és l’adequada, perquè tenguin la seva pròpia veu.

I com ho fas?

Amb contes com el de ‘Les princeses també es tiren pets’, per exemple, que recull totes les princeses de Disney, i explica que elles també es tiraven pets. En el cas de la Ventafocs, s’explica que se’n va anar abans de les dotze de la mitjanit perquè, en realitat, se’n va tirar un i havia de córrer perquè no s’ensumàs.

I els infants què diuen?

Al principi sempre diuen que això no pot ser, que les princeses no es tiren pets. Però quan veuen que una persona adulta s’allibera de dir-ho, ja ho veuen diferent. Una de les activitats que vàrem fer la setmana passada, va ser una comparativa de contes amb personatges masculins i de personatges femenins... I, és clar, la diferència és abismal. A més, en la gran majoria de contes amb protagonistes femenines no quedaven amb igualtat.

Com ara?

Tenim una nova versió del conte clàssic de ‘La rateta que escombra l’escaleta’. En aquesta versió, la rateta no valora les qualitats físiques, sinó quins contes llegeixen els animals que van passant per decidir amb qui es queda. És clar, la rateta presumida, el que cercava era casar-se i tenir la vida resolta gràcies al seu físic. La societat encara et fa sentir que només seràs feliç si et cases o tens parella. Una dona sola sembla que no pugui ser feliç.

Què és la sororitat?

És un terme que reflecteix la solidaritat femenina, l’agermament entre dones. Per exemple, jo que som mestre, he pogut fer la vaga sense cap mena de problema, i des de l’escola mateixa, i els pares i les mares, han entès els motius de per què fer vaga. Però possiblement, a l’empresa privada, en alguns casos, els grans centres comercials, per exemple, les dones no ho han tengut tan fàcil o, directament, no els ho han permès. Doncs la sororitat és, precisament, ser solidari amb tots els col·lectius de dones, i fer la vaga, encara que les condicions laborals d’un mateix no siguin discriminatòries ni desiguals entre homes i dones.

Sortim de l’aula. Micromasclismes del dia a dia?

Precisament, a través del comitè hem vengut fent una exercici entre nosaltres per recollir quins micromasclismes vivim encara, i com es troben d’incultats. Un d’aquests micromasclimes és com d’estipulat està que la dona, perquè és dona, és la que cuida, perquè té certa sensibilitat... Hi ha feines que s’estipulen socialment com de dones. Les feines de la casa, per exemple: abans només eren feines considerades per a dones. Ara, que la cosa ha canviat, un micromasclisme inconscient és quan la teva parella home diu allò que ‘ajuda’ a casa. Si es viu en una casa, la càrrega ha d’anar repartida, la responsabilitat és dels dos, ningú ajuda a ningú: simplement tots menjam, tots embrutam, tots compram.

Més micromasclismes...

Trobar els canviadors per als infants només al bany de dones. O, també, quan en un bar, jo deman una cervesa, la meva parella demana un te, i quan ens porten la comanda, a ell li deixen la cervesa, i a mi la infusió. El fet de convidar a una copa: si la refuses, et poden culpar d’esquerpa, d’insatisfeta... El fet de ser rebutjat, en un home, moltes vegades implica un comentari dolent envers la dona. Però el fet d’acceptar la copa, també pot implicar que dones peu a alguna cosa més. I si no hi vas, te poden acusar d’interessada.

O quan es deixa una targeta per pagar el compte, la majoria de les vegades porten el datàfon a l’home...

Exacte. Després, si una dona té un mal dia, la motivació pot ser que té un mal dia amb la parella, o no està satisfeta sexualment...

Si un home té un mal dia...

Ningú dirà que és perquè no està satisfet sexualment, sinó perquè no ha dormit bé, o té problemes. Més exemples: l’altre dia apareixia una notícia sobre n’Isco, el jugador del Reial Madrid, que explicava que des que tenia parella, havia baixat el rendiment. D’això, se’n diu el complex de Yoko Ono. És a dir, quan un home deixa de tenir rendiment, és culpa de la dona.

Més casos...

Ara està circulant un vídeo en què es narra que un fill i el pare tenen un accident. El pare mor. I quan porten el fill a l’hospital, el vídeo diu que l’operarà una eminència mèdica. Però quan aquesta eminència mèdica veu el nen i veu qui és, diu que no el pot operar perquè afirma que és fill seu. Com es resol? Quan la gent el veu, comença a pensar que el pare del principi és un capellà, o que el fill té pares homosexuals, però ningú pensa que aquella eminència mèdica pugui ser la mare... Això encara passa a centres mèdics: et pot atendre una metgessa i un infermer a la consulta, i moltes vegades el pacient s’adreça a l’home.

La publicitat ha fet una regressió?

Podem veure una mena d’evolució de la imatge de la dona als anuncis de la televisió. Hi va haver un moment que es cuidava més, però actualment es presenta una dona més sofisticada, que treballa fora de casa, però que també és la que treballa a la casa. Com la dona pot amb tot, segueix podent amb tot.

I què s’espera després d’aquest 8 de març?

Jo m’esper molt més de la gent de carrer, que de les polítiques. N’esper molt més del fet que ens hàgim adonat que som moltes i que quan sortim al carrer tenim veu, i que cadascuna, dins el nostre nucli, podem fer canvis, que no d’un president que confessa que no es ficarà dins les polítiques d’empresa...