Emmanillats. Soterrats en vida davall cinc metres de formigó. Impotents. Com un animal salvatge rodejat per caçadors. Una situació gairebé desesperada i on les possibles sortides se´ns tanquen cada vegada que ens hi apropam. La ràbia recorre el cos mentre veus, presoner, com el segle XIX no vol deixar pas als nous temps, per una simple qüestió de mentides, d´enganys, d´egoisme i de control. Centres educatius obsolets, antiquats, vells. Amb barracons (amb totes les lletres, res d´aules modulars). Amb goteres. Temperatures inadmissibles per a qualsevol persona que estigui treballant, però sobretot, prohibitives per als infants. Espais poc adaptats, mobiliaris estàndards antiergonòmics. Línies elèctriques en estat de perillositat constant. Reescalfades. Insuficients.
Recursos humans allunyats dels mínims exigibles. Alumnat de diversitat funcional poc atès, sense aquelles hores d´ensenyaments adaptats per compensar les seues necessitats. Famílies que veuen desesperades com els seus fills i filles perden el tren que els deixarà a una andana sense possibilitat de viatjar cap al màxim de les seues capacitats. Famílies que observen, amb el cor trencat, com el sistema, podrit i incapaç, allunya les vides dels seus descendents d´una més que necessària integració.
Plans d´estudis per als futurs docents que rellisquen cap a l´absurd. Que perpetuen un sistema tarat, com un animal que se salta la teoria de l´evolució de les espècies i no mor malgrat els seus defectes. Processos de pràctiques i d´accés a la funció pública docent allunyats de qualsevol innovació a les aules. Reproduïm patrons heretats, sense professionalitat, sense anàlisi i sense futur. Mestres cansats, desmotivats, conservadors i acomodats que fa anys, dècades, que haurien d´estar fora d´un sistema que segueix permetent que una vegada entris en ell, mai més en puguis sortir.
I mentre la realitat ens atropella, ens xafa i ens rebenta, sembla que les excuses ens van a salvar. «No hi ha pressupost». Clar que no n´hi ha, de pressupost. Invertim en un Estat que ens menysprea. Que ens arruïna. Som dels que més aportam, i malgrat això, rebem en inversió 144 euros per habitant a les Balears. Ridícul. No em vull imaginar quant l´hi arriba a Eivissa. Em remet a les paraules del conseller d´Educació: «Eivissa és un cas a banda».
Com haurà vist la nostra situació educativa! Perquè us en faceu una idea de quina magnitud té la tragèdia: a Castella-Lleó reben 587 euros. 499 a Galícia. Ens demanen solidaritat. Exemplificaré aquesta solidaritat: és com si a les zones més famolenques de Kenya és formés una ONG per ajudar els infants de les nostres illes en risc de pobresa. Surrealista. I després ens omplim la boca en exigir més inversió a Madrid. Què polides queden les paraules quan s´està a l´oposició. Valentia, cavallers, valentia. I desobediència. Ja n´hi ha prou de robar-nos el futur.
Clar està, però, que després hem d´assolir els objectius de dèficit: em robes i m´obligues a no endeutar-me per menjar, per estudiar, per tenir un habitatge o per anar al metge. «És que ens obliga Europa». Sí, la mateixa Europa que es reparteix els refugiats de guerra com si fossin d´empestats. La mateixa que li estreny el coll a Grècia fins deixar-la sense respiració. La mateixa que està governada per bancs i monedes, sense consciència ni cor.
I aquí és on està la clau. Volen allò públic carranquejant. No ho volen eliminar, no els hi convé. Han de tenir la cara rentada malgrat la brutícia de l´ànima. Ho volen amb goteres. Amb deficiències. Amb insuficiència. Amb manca de professionalitat. Perquè si funciona malament, s´haurà de privatitzar. Aquest és el seu objectiu. I les empreses que privatitzen són les dels poderosos. Negoci rodó. Negoci tancat. El neoliberalisme en essència.
Per tant, no ens val el mantra de la falta de sous. Aquesta lletania que ens fa creure que estam emmanillats i sense futur. Ja no ens val. Ens val la valentia de destruir el formigó a mossegades per escapar del nostre taüt. I obrir els ulls a aquesta realitat. Prendre consciència. Paine deia: «Qui vulgui salvaguardar la seua llibertat haurà de protegir de l´arbitrarietat tots els altres, o el precedent es tornarà contra ell». No val moure´s quan ens afecta en primera persona. Quan ens toca de prop. Hem d´aprendre, qui subscriu l´article el primer, que un món millor només vindrà si ens unim contra la injustícia. Un animal salvatge envoltat de caçadors té un futur negre. Tot el ramat lluitant plegat, escaparà del seu depredador armat.
