El color vermell té una simbologia que el relaciona molt sovint amb el perill o amb la urgència. Quan la seguretat d´un país es veu amenaçada, es diu que està en alerta vermella. Aquesta mateixa alerta serveix per avisar els ciutadans/nes d´un determinat lloc quan aquest presenta fenòmens meteorològics d´una intensitat que pot causar incidents de gravetat. És el color vermell el que ens avisa si una caldera té excessiva pressió. Vermell era el telèfon de comunicació entre els soviètics i els americans en plena guerra freda. I els llums que s´encenen a les pel·lícules quan existeix un estat d´alarma a edificis, vaixells o submarins són d´aquest color. O la bandera que avisa els banyistes de la perillositat de la mar. Codi vermell, botó vermell, targeta vermella i un llarg etcètera. A Eivissa hem d´afegir a aquest llistat el roig de les ràtios. M´explicaré. Quan parlam de ràtios ens referim als alumnes que hi ha per aula.
Des de la conselleria marquen de vermell a la graella corresponent les aules que estan per sobre de les ràtios recomanades. En aquest cas, totes les que sobrepassen els 25 alumnes. Quan veus el full on apareixen tots els grups d´Eivissa, el vermell és el que destaca, com un senyal de perill, d´un perill que hem de solucionar amb màxima urgència. Eivissa té per aquest curs 473 aules d´Infantil i Primària (sense comptar amb les escoles unitàries) a centres sostinguts amb fons públics, dels que 70 sobrepassen les ràtios recomanades. Un esgarrifós 15%. Hem d´afegir que aquest altíssim percentatge podria ser sagnant (per seguir emprant el color roig) si el número de referència de les ràtios fos més baix: pensar que amb 25 alumnes es pot fer una atenció individualitza de l´alumnat a segons quines edats és no entendre res del procés d´ensenyament-aprenentatge. Proveu-ho. Passeu un matí a una aula de tres anys (o de sis). Sabreu del que estic parlant a la primera mitja hora.
Nombrosos estudis coincideixen en quatre factors a l´hora de millorar la qualitat educativa d´un país i un d´ells és la disminució de les ràtios (amb una major autonomia de centres, la millor preparació dels docents i una major implicació de les famílies). Per tant, aquí tenim unes dades que fan pensar que molt han de millorar els números per poder avançar per aquest camí. I per arrodonir el lamentable estat de l´educació a l´illa, tenim el nombre de professorat interí. L´estabilitat dels claustres és un factor clau per l´autonomia de centres. Tal i com dèiem anteriorment, aquesta autonomia és un altre dels factors fonamentals de millora. Idò, d´un total aproximat de 1.500 mestres, uns 700 no tenen plaça definitiva. Gairebé un 50%. Com poden els centres desenvolupar els seus projectes i la seua autonomia amb una inestabilitat tan acusada? És impossible. La reducció d´aquests dos elements, ràtios d´alumnes per aula i nombre de professorat interí, seran clau per a mesurar si realment volem el futur que es mereixen els nostres fills i filles. Clarament, aquesta millora depèn d´un augment de pressupost en educació.
I això passa per dur els pressuposts prop del 7% en relació al PIB de les Illes, tal i com recomana la Unesco. Actualment li dedicam un miserable 2,9%, lluny, fins i tot, del pobre 4,5% que li dedica de mitjana l´estat espanyol. Però això no serà suficient. Dins d´aquest augment se li ha de donar prioritat a l´illa per pal·liar aquest desfasament fruit de massa anys d´abandonament per part de Mallorca (i de Madrid). Aquest desolador panorama el podríem completar amb una radiografia de les infraestructures educatives a l´illa. Centres en un estat deplorable convivint amb els restaurants més cars del món. Aquest tema, però, el deixarem per un altre dia. No voldria que ens sortissin llàgrimes, vermelles, de ràbia i sang.
