El primer ministre de la República francesa, el català Manuel Valls, ha posat el dit a la nafra, poc després dels atemptats islamistes que han sacsejat París. Ha dit que la política d´integració de la República ha fracassat (els atemptats en serien el símptoma més evident), que no es pot tolerar l´existència de guetos on són reclosos ciutadans que són agrupats pel seu lloc d´origen (o pel dels seus pares, o fins i tot avis), que queden rèmores molt importants de racisme (que s´ha anat modificant amb el pas del temps, procurant adaptacions a allò que resulta políticament correcte), que l´ascensor social no sempre funciona com pertoca€ i que tot això constitueix un brou de cultiu perquè puguin sorgir, a França mateix, persones que s´apuntin al terrorisme islamista. Significativament, hi ha un bon grapat de ciutadans amb passaport francès (com també n´hi ha amb passaport espanyol, i amb d´altres passaports de diversos estats membres de la Unió Europea) que se´n van a Síria o a l´Iraq a batallar al costat de les hordes medievalitzants de l´Estat islàmic.
Lògicament, el camí que proposa en Manuel Valls seria el de la integració, en igualtat de condicions, de tots els ciutadans, en un projecte comú.
Només en aquestes condicions es podrà evitar de posar, ben realment, en perill la mateixa Unió Europea. El primer ministre de França ha demostrat una gran valentia dient tot el que ha dit. No havia sentit res semblant a un dirigent de primera línia de la República francesa. Però també he de confessar que no m´ha sorprès gens ni mica, perquè en Valls és un polític valent, que diu les coses com les pensa. Molts companys seus del Partit Socialista Francès el consideren «massa conservador», perquè s´atreveix a parlar del valor de la família, de la necessitat del bon capteniment dels ciutadans o dels deures que comporta el fet que s´aculli població immigrada (entre la població immigrada, també, per suposat). N´hi ha, fins i tot, que el troben més liberal progressista que no pas socialdemòcrata o socialista, però a ell em consta que aquests matisos no li interessen gaire. Formen part de la teoria pura, i ara ell, al capdavant de l´Executiu de França, es troba més dins el camp de l´acció diària.
A l´hora de parlar d´immigració, ho fa amb coneixement de causa, perquè durant anys i panys ha estat batle d´Evry, al sud de París, una ciutat de devers cent mil habitants amb més d´un setanta per cent de població immigrada (molt majoritàriament magrebins, parlants d´àrab o d´amazic, i de religió musulmana). Fa uns anys, vàrem poder comprovar de primera mà la manera de fer i els projectes d´en Valls a Evry, en una visita que li férem n´Oriol Amorós, aleshores secretari d´Immigració de la Generalitat de Catalunya, i un servidor, en tant que secretari de Política Lingüística al mateix govern. En aquell moment, vàrem compartir un munt de reflexions sobre el tractament de la immigració, i comparàrem a bastament els casos de França i de Catalunya.
Per a Valls, l´objectiu de la República ha de ser tenir un projecte comú, i que aquest, efectivament, sigui assumit per la immensa majoria de la població, fet per al qual, naturalment, ha de gaudir del necessari consens social. Si no, valgui la raó de peu de banc, ja no seria un projecte comú.
Tenim a Eivissa un projecte comú? Compta la societat eivissenca amb un seguit de valors compartits al voltant dels quals es pugui articular aquest projecte comú? O, més aviat, cadascú va a la seua? Funciona adequadament, l´ascensor social, o continua vedat per a un segment concret de la població eivissenca? És operatiu, un cert racisme ambiental? O vivim en una societat obertament racista? Existeixen guetos clarament aïllats, dins la nostra societat? Vivim en una societat bastida al voltant de compartiments estancs? Com impacta la crisi sobre la capacitat de la nostra societat d´arribar a articular aquest projecte comú? En què s´hauria de basar? Qui s´atura un moment a pensar-lo? Com el bastim?
Són moltes preguntes i poques respostes. Vagi per endavant, emperò, el meu convenciment que a la societat eivissenca hi ha guetos marcats per la procedència de les persones, que no tenim gaire capacitat d´incorporació plena a la nostra societat d´aquells que procedeixen d´altres llocs del món, que existeix un punt important de racisme ambient, que la crisi agreuja la situació, que tendim més a l´individualisme que no a la cohesió social€ i que, a banda dels entrebancs que hi pugui haver a França, nosaltres hi hem d´afegir el fet de no tenir Estat propi, i de tenir l´Estat on ens han encasellat, en contra. Es tracta, per tant, d´un munt de reptes. Però no podem girar la cara cap a l´altre costat, perquè requereixen resposta. D´això en depèn, a futurs, la pau social a la nostra part del món.
