Ashti Abdo (Síria, 1982) puja a l´escenari de Sa Nostra Sala molt nerviós. No pot evitar emocionar-se cada vegada que mira una de les fotografies de la mostra ´L´èxode sirià´, d´Aleix Oriol. Aquelles imatges li recorden Afrin, d´on va fugir el 2005 per la persecució als kurds. Després va esclatar la guerra a Síria i la seua família es va repartir per Europa. Ell viu a Itàlia i allí la seua medicina és la música. De formació autodidàctica, toca el saz, un instrument d´origen kurd, compon cançons com a teràpia i és membre de dos grups. Amb un d´ells, Domo Emigrantes, va tocar a les festes de Sant Agustí d´aquest any. Encara que és feliç a Itàlia, afirma que quan el Kurdistan sigui reconegut com a estat, abandonarà Europa per tornar allí on va néixer. Quan acaba el concert, tothom aplaudeix. Abans d´oferir aquesta entrevista amb Mola (que ha comptat amb un estudiant d´Italià de l´escola Oficial d´Idiomes, Alejandro Montero, com a intèrpret) mostra la seua sorpresa per la gran acollida que ha tengut.
-Les bombes són la banda sonora de Síria o hi ha notes d´esperança?
-Com se sol dir, l´esperança sempre hi és. No es pot perdre, però en el cas de Síria el conflicte és lluny d´acabar. No hi ha opcions immediates de pau. Justament estic treballant en una cançó que es diu ´Fins a l´esperança´ encara que és molt difícil imaginar que aquesta tragèdia acabi aviat.
-Com viu el conflicte?
-Molt malament. Al principi intentava seguir el que passava allí cada dia, però em bastaren dos vídeos de YouTube per enfonsar-me. Les imatges eren massa dures i no les podia suportar. La música em va servir de refugi i ara un dels meus objectius és donar a conèixer el problema kurd i el conflicte sirià amb els meus temes.
-Com t´has sentit quan has vist les fotografies del conflicte d´aquesta mostra?
-La veritat és que m´ho han remogut tot... M´han impactat molt i m´he emocionat.
-Tens familiars a Síria o han fugit tots?
-La meua família està repartida per Europa: els meus pares i la meua germana petita viuen a Dinamarca i el meu germà a Noruega. Tots estan bé i ens veiem de tant en tant. L´última vegada que vaig estar a Dinamarca també vaig oferir un concert i va ser molt emotiu.
-Quina opinió tens de l´actuació d´Europa?
-És una situació difícil per als governants. Jo estic agraït per la meua acollida, però entenc la desconfiança dels europeus.
-Què és el que més enyores de la teua ciutat?
-Tantes coses! Però a qui més enyor, si et dic la veritat, és al meu avi! Ell va morir sense escoltar la meua música i jo tenc una espineta clavada. En molts de somnis li cant que l´estim.
-Pots viure de la música?
-No, no encara. Jo no tenc formació musical, tot el que he après ha set de manera autodidàctica. Quan era petit, els meus pares ens deien als meus germans i a mi que la música era una afició i que el més important era estudiar. Ara ho compagín amb la meua feina com a fontaner. Quan vaig arribar a Europa vaig començar a treballar a una fàbrica.
-La feina era molt dura?
-Moltíssim! Em feia molt mal l´esquena, tenia ferides a les mans i no podia tocar. Ho vaig deixar de seguida que vaig poder.
-Ets feliç a Itàlia?
-Bé, sí, no em puc queixar, però si el Kurdistan aconsegueix ser reconegut com a estat, hi tornaré.
-Quins són els teus projectes de futur?
-En tenc molts! A part de cantar com a solista, estic en dos grups!
Ashti Abdo (Síria, 1982) puja a l´escenari de Sa Nostra Sala molt nerviós. No pot evitar emocionar-se cada vegada que mira una de les fotografies de la mostra ´L´èxode sirià´, d´Aleix Oriol. Aquelles imatges li recorden Afrin, d´on va fugir el 2005 per la persecució als kurds. Després va esclatar la guerra a Síria i la seua família es va repartir per Europa. Ell viu a Itàlia i allí la seua medicina és la música. De formació autodidàctica, toca el saz, un instrument d´origen kurd, compon cançons com a teràpia i és membre de dos grups. Amb un d´ells, Domo Emigrantes, va tocar a les festes de Sant Agustí d´aquest any. Encara que és feliç a Itàlia, afirma que quan el Kurdistan sigui reconegut com a estat, abandonarà Europa per tornar allí on va néixer. Quan acaba el concert, tothom aplaudeix. Abans d´oferir aquesta entrevista amb Mola (que ha comptat amb un estudiant d´Italià de l´escola Oficial d´Idiomes, Alejandro Montero, com a intèrpret) mostra la seua sorpresa per la gran acollida que ha tengut.
-Les bombes són la banda sonora de Síria o hi ha notes d´esperança?
-Com se sol dir, l´esperança sempre hi és. No es pot perdre, però en el cas de Síria el conflicte és lluny d´acabar. No hi ha opcions immediates de pau. Justament estic treballant en una cançó que es diu ´Fins a l´esperança´ encara que és molt difícil imaginar que aquesta tragèdia acabi aviat.
-Com viu el conflicte?
-Molt malament. Al principi intentava seguir el que passava allí cada dia, però em bastaren dos vídeos de YouTube per enfonsar-me. Les imatges eren massa dures i no les podia suportar. La música em va servir de refugi i ara un dels meus objectius és donar a conèixer el problema kurd i el conflicte sirià amb els meus temes.
-Com t´has sentit quan has vist les fotografies del conflicte d´aquesta mostra?
-La veritat és que m´ho han remogut tot... M´han impactat molt i m´he emocionat.
-Tens familiars a Síria o han fugit tots?
-La meua família està repartida per Europa: els meus pares i la meua germana petita viuen a Dinamarca i el meu germà a Noruega. Tots estan bé i ens veiem de tant en tant. L´última vegada que vaig estar a Dinamarca també vaig oferir un concert i va ser molt emotiu.
-Quina opinió tens de l´actuació d´Europa?
-És una situació difícil per als governants. Jo estic agraït per la meua acollida, però entenc la desconfiança dels europeus.
-Què és el que més enyores de la teua ciutat?
-Tantes coses! Però a qui més enyor, si et dic la veritat, és al meu avi! Ell va morir sense escoltar la meua música i jo tenc una espineta clavada. En molts de somnis li cant que l´estim.
-Pots viure de la música?
-No, no encara. Jo no tenc formació musical, tot el que he après ha set de manera autodidàctica. Quan era petit, els meus pares ens deien als meus germans i a mi que la música era una afició i que el més important era estudiar. Ara ho compagín amb la meua feina com a fontaner. Quan vaig arribar a Europa vaig començar a treballar a una fàbrica.
-La feina era molt dura?
-Moltíssim! Em feia molt mal l´esquena, tenia ferides a les mans i no podia tocar. Ho vaig deixar de seguida que vaig poder.
-Ets feliç a Itàlia?
-Bé, sí, no em puc queixar, però si el Kurdistan aconsegueix ser reconegut com a estat, hi tornaré.
-Quins són els teus projectes de futur?
-En tenc molts! A part de cantar com a solista, estic en dos grups!
Vull continuar apropant la història dels kurds i de la guerra de Síria a la gent amb la meua música.
