Els esdeveniments dels darrers dies m´han preocupat. Vaig haver de revisar el meu telèfon, la connexió wifi de casa i la configuració del correu electrònic. Vaig comprovar si em mancava alguna actualització del Whatsapp. Fins i tot vaig obrir la bústia, que ja fa temps que la tinc ocupada per una família d´aranyes que allí s´ha instal·lat. Tot semblava en ordre. A mi, però, se m´escapava algun fet. Dos, per ser més concrets.
El primer. Acabava de sortir a la premsa per internet que la presidenta Armengol, el conseller March (PSIB) i la directora general Alorda (MÉS) havien presentat el decret de llengües estrangeres. La cap de l´executiu afirmava que estava «fet des del diàleg» i «basant-se en el respecte i el consens amb la comunitat educativa». Torn a mirar telèfon, mail, missatgeria instantània, en la meua condició de part activa de l´esmentada «comunitat educativa». Res. Cap de les meues companyes tampoc tenia notícies del nou decret. Tampoc la FAPA. Consult amb altres entitats de l´àmbit educatiu. No en tenien coneixement. La preocupació es transforma en sorpresa. I té un regust de dejavú amarg.
Velles maneres per a noves polítiques. Sembla que poc han aprés dels temps passats. No em serveix de consol el contingut del decret. Les formes són importants. I també les declaracions. Treure´s de la màniga un decret, sense parlar amb ningú i manifestant que està fet amb diàleg i consens, té un qualificatiu ben contundent. De res servirà que diguin (perquè segur que ho diran) que el decret ha de passar pel CEIB, on està representada la comunitat educativa, ja que el diàleg previ és tan important com el posterior. A més, per desgràcia, el CEIB no té una representativitat ajustada a la realitat del panorama educatiu. Decepció.
El segon. També em va fer dubtar sobre la meua possible incomunicació la crítica que els docents vàrem rebre en sengles articles apareguts en aquest diari. Les dos periodistes en qüestió escrivien sobre el cas dels setze alumnes de tres anys sense escolaritzar que hi ha a l´illa d´Eivissa. I criticaven el nostre «silenci». Vaig revisar, de nou, el mòbil. Cap telefonada perduda de la redacció del diari ni cap missatge al contestador.
En canvi, sí que havien contactat amb la delegació d´Educació, amb la FAPA i amb els sindicats. Estrany. I més estrany si pensam que aquesta situació es produeix cada curs. Per això les nostres demandes. Per això, en cada entrevista, en cada document, en cada previsió de necessitats, insistim en el mateix: mapa escolar (més planificació), millora d´infraestructures (més espais), major nombre de docents (més grups), transport escolar adaptat a les necessitats de la nostra illa (més mobilitat) i disminució de ràtios (més atenció).
I sabeu per què demanam això? Exacte! Entre d´altres raons, perquè cada curs es queden boixos i boixes d´infantil sense escolaritzar. Desafortunadament, no és un tema nou. Per tant, de silenci, res de res. Reivindicació històrica. Que ara surti en premsa no vol dir ni que sigui un problema nou, ni que tingui més importància que altres anys. Tampoc vol dir que s´han d´obviar, qui sap per quina raó, les nostres reiterades exigències. Tristesa.
Uns parlen de consens. Altres de silenci. La veritat és una altra: que el telèfon no ha sonat i que, entre la decepció i la tristesa, les nostres propostes segueixen esperant tenir algú que les escolti.
