Ami em sembla de perles que per acabar amb el conflicte català s’eliminin delictes del Codi Penal, per acabar amb un conflicte tot s’hi val, fins i tot suprimir el mateix Codi Penal si s’escau, que els conflictes són molt lletjos. El problema és que, per més que el busco, no trobo enlloc el famós conflicte català. Surto de bon matí de casa, prenc un cafè La Tahona, i no veig cap conflicte entre els parroquians, tret que el dia anterior hi hagués futbol. De camí al diari, em fixo en els vianants i estan com sempre, sense conflicte a la vista. Els semàfors funcionen, esquivo bicicletes i patinets amb l’habilitat que atorga l’experiència, parlo amb coneguts, els avions solquen el cel, les fonts deixen anar aigua, es ven loteria de Nadal i estem tots esperant que comenci el Mundial perquè ens importa un rave que se celebri a Qatar. A saber on deu ser el famós conflicte que obliga a reformar lleis per resoldre’l. L’hi haurem de preguntar a en Pedro Sánchez.
A Catalunya hi ha tants conflictes com catalans, cadascú té el seu. El conflicte d’alguns catalans és arribar a fi de mes, el d’altres és que la senyora no els posi les banyes i el dels de més enllà, esbrinar d’una vegada quin gènere els correspon. El meu, més modest, és que em serveixin la cervesa glaçada, que és com m’agrada. També hi ha catalans el conflicte dels quals és no viure en la republiqueta que els seus líders els van prometre, i uns pocs que tenen el conflicte d’haver estat condemnats a presó i inhabilitació. El conflicte de Junqueras, en particular, és la seva ignorància jurídica, per això va reclamant que no es castigui la «malversació de pensament», que mai ha estat castigada. A la vista està que el rodanxó dirigent d’ERC cau en el pecat de la gola sense ni temps a pensar-hi, d’aquí ve que confongui pensament i acte. Com es veu, conflictes no ens falten, però cap és un «conflicte català» que a tots concerneixi.
Potser des de Madrid, que és on viuen els que manen, ho tenen mal entès. Tal vegada pensen, coses de la distància, que a algú li importa que de tant en tant els llacistes protestin, acusin, bramin o es manifestin. No és que per solucionar això no calgui reformar cap llei, és que solucionar això ni tan sols val la pena. Amb el que riem a costa seva.
