Dimarts passat va començar la COP27 a la ciutat de Sharm el Sheik, a Egipte. Les COP són les ‘conferències de les parts’ de Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que es celebren des de 1995. A Sharm el Sheik el Secretari General de l’ONU António Guterres va inaugurar la conferència amb un discurs molt dur on demanava els països que prenguessin mesures davant la situació d’emergència climàtica i abans d’arribar a un punt de no retorn. La COP27 va començar dimarts i a Sharm el Sheik hi havien arribat uns 400 jets privats per portar els diferents mandataris a la cimera. Tot molt coherent, però d’això ja em vam parlar fa dos mesos, portant a Michael Sandel a passejar per sa Trinxa.
Aquest estiu ha estat el més calent des de que hi ha registres. Enguany pràcticament haurem anat mig any de màniga curta. Recordem que de meitat de maig a meitat de juny ja vam tenir la calor que altres anys teníem en juliol. Jo crec que aquests episodis de calor a final de primavera o en plena tardor són encara més estranys i preocupants que les onades de calor en ple estiu, al juliol o l’agost, quan és normal que faci molta calor. A vegades un pensa que les primaveres i les tardors aviat seran només un record o el títol d’una novel·la. Un any podria ser una anècdota, el que és important és la tendència, i ja portam uns quants anys que van batent rècords de temperatures altes i clima destorbat.
El clima de la terra ha canviat sempre. El que és nou és que, per primera vegada en la història, el clima està canviant com a conseqüència de l’acció humana. L’any 2000, el Premi Nobel de Química Paul Crutzen va batejar aquesta època en que el planeta està canviant bàsicament per l’acció dels humans com ‘Antropocè’. El nom fa l’analogia de la nostra era –la dels humans- amb les anteriors grans eres geològiques. En poc més de 250 anys, des de la Revolució Industrial del s. XVIII, el món ha viscut un creixement espectacular del nivell de vida de la població –PIB, consum, etc.- i de les condicions de vida –salut, mortalitat, educació, etc. Milers de milions de persones han sortit de la pobresa extrema. El progrés existeix i es pot mesurar. Ara bé, això s’ha fet a la vegada que l’acció humana ha impactat en el planeta causant, entre altres efectes, el problema del canvi climàtic.
L’augment de les temperatures és només una conseqüència del canvi climàtic, la més coneguda i la que dona nom a ‘escalfament global’ que s’utilitza com a sinònim, però no és l’única conseqüència. Altres efectes són l’augment de la variabilitat climàtica i la freqüència i intensitat de les tempestes i l’augment de la desertificació i les sequeres. L’any passat va sortir un estudi molt comentat que predeia els canvis en les temperatures a diverses ciutats del món per a 2050: Londres amb la temperatura mitjana de Barcelona; Madrid amb la temperatura mitjana de Marràqueix o Seattle amb la temperatura mitjana de san Francisco.
El canvi en patró de tempestes també és molt important. Nova York va patir dos grans tempestes, els huracans Irene l’any 2011 i Sandy l’any 2012, que varen causar molts morts i destrosses valorades en milers de milions de dòlars. Aleshores, el governador Cuomo va dir al president Obama «Ara resulta que tenim una tempesta secular cada dos anys». Portam uns quants anys així, no només a Nova York, també a casa nostra, a la Mediterrània, amb unes ribes i unes illes molt poblades i amb la costa molt ocupada per infraestructures i edificacions fetes de qualsevol manera, sense respectar la natura ni el sentit comú.
Hi ha consens científic sobre el canvi climàtic, un consens que ara sembla que era massa prudent i el clima s’està escalfant més ràpid del que es preveia. Però no hi ha consens polític, perquè un problema global requereix una acció global i perquè actuar costa molts recursos. Cal un acord global, però a més cal un mecanisme per fer complir els acords als països. Com que no tenim un govern global, que pugui posar multes, això és molt complicat. Davant el problema del canvi climàtic hi ha bàsicament dos coses a fer. Una és la mitigació, que vol dir reduir les emissions. L’altra és l’adaptació, que vol dir adaptar la nostra manera de viure i produir a les noves condicions climàtiques.
Tant mitigar com adaptar-nos costaran una fortuna i portaran temps. Mitigar és lent i car, perquè s’han de desenvolupar les noves fonts d’energia neta i adaptar-les. Mentrestant, costarà molt deixar d’emetre amb les energies actuals, perquè l’energia és absolutament central en el nostre model de vida. La guerra d’Ucraïna ho està recordant dolorosament per si algú se n’havia oblidat. L’adaptació és necessària passi el que passi amb les emissions, perquè bona part del mal ja està fet. L’adaptació vol dir invertir en posar les infraestructures, l’urbanisme, els habitatges, fàbriques o escoles en condicions d’operar amb un nou règim climàtic. Això serà caríssim. Però és perquè els últims dos segles i mig la humanitat s’ha fet rica que ara haurem de pagar això.
@joanribastur
