L’any 1985 Neil Postman publicava el que segurament és el seu assaig més conegut: Divertim-nos fins a morir! Postman ha passat a la Història com a iniciador de la disciplina anomenada Ecologia dels Mitjans (en què estudia la relació entre allò que es publica als mitjans de comunicació i l’efecte que té en les accions que, de manera real, es duen a terme en la societat). Pens que la disciplina hauria d’estar molt de moda entre nosaltres, però no sé, ara mateix, a quantes universitats de la Xarxa Vives -és a dir, a quantes universitats de l’àrea lingüística catalana- s’imparteix l’assignatura d’Ecologia dels Mitjans. Com a bon deixeble de Marshal McLuhan, Postman va fer un pas més endavant que el seu mestre i mentor.
L’assagista de Nova York és un dels màxims estudiosos de la societat-espectacle en què ens ha tocat viure. Al llibre que hem esmentat més amunt comenta tota una sèrie d’anècdotes, entre ridícules, esperpèntiques i hil·larants, que demostren fins a quin punt la notorietat mediàtica influeix la política, l’economia, les arts, i tot el que guardi, d’alguna manera, relació amb la persona humana com a animal social. Moltes de les escenes, així mateix, que sonaven totalment estranyes l’any 1985, quan es va publicar l’assaig, avui estan totalment normalitzades, i ningú pràcticament no en fa qüestió.
Fa dos anys, emperò, la Humanitat va rebre una sotragada impensada: la pandèmia provocada per la SARS-Covid-19. De sobte, ens vàrem trobar davant una cosa inesperada: un virus d’origen dubtós s’escampava com la pòlvora en el nostre mon globalitzat i ens obligava a un confinament forçós, dolorós i incomprensible per a molta gent. No ho teníem previst. Em record a mi mateix a la coua per entrar al supermercat, amb tot de proteccions, sentint comentaris sobre com ens havíem de veure. L’impacte, ningú no ho pot negar, va ser brutal. Des del meu punt de vista, sigui com sigui, la pandèmia va provocar un fet important: per primera vegada, la Humanitat es va posar, realment, a la una per trobar un vaccí contra el maleït virus. Científics d’arreu del mon es posaren a compartir en xarxa les seues indagacions, les investigacions en marxa, els seus experiments. Es va generar un immens cervell dedicat a buscar una solució per, com a mínim, pal·liar els efectes del virus. I, en un temps absolutament rècord, hom va trobar no un sinó diversos vaccins que, en mesures també diverses, podien permetre temperar l’efecte destructor del bitxet en qüestió. Arran d’aquests èxits científics, la pandèmia va anar minvant.
La pandèmia no va liquidar la societat-espectacle, ni, en el fons, va transformar-la gaire. Va generar personatges, sovent estrafolaris, que amollaren tota casta de teories sobre l’origen del virus: que si era un invent per engreixar les farmacèutiques (un clàssic), que si amb la vacuna t’hi posarien un xip que permetria que una mena d’elit mundial et tengués completament controlat (ja serien ganes!), fins i tot que hi intervenien elements extrahumans i extradivins (com ara que t’inoculaven el 666, número de la Bèstia, per fer les delícies del cineasta De la Iglesia).
L’element més xocant de la gestió de la pandèmia va ser la limitació dels moviments. No poder sortir de casa, en el cas extrem, si no era per causa molt justificadíssima no entrava en els càlculs de ningú, acostumats com estam a moure’ns lliurement pertot arreu. Amb el temps i l’efecte de la gestió sanitària de tot plegat, tornam a gaudir de llibertat de moviments, i el virus ha passat a convertir-se en quelcom domesticat, parent del grip de sempre (que realment emanava de la pandèmia de fa un segle, la del grip espanyol). I, amb la llibertat de moviments, ha retornat la febre per moure’s. Enguany es veu que pertot hi ha una ocupació turística magnífica, la gent vola altra vegada (la coua d’avions per aterrar a eEs Codolar, cada dia, resulta un autèntic espectacle). Les discoteques es tornen a omplir, i a omplir de soroll tot l’entorn, superant els decibel·lis com si res. Les festes privades omplen també el camp eivissenc i d’arreu dels llocs amb un clima mínimament acceptable. I el comentari general és que, després del parell d’anys passats, la gent té una gana de festa que no se l’acaba.
No sabem com pintarà la tardor. Però avui, a mitjan estiu, fa l’efecte que ningú no hi pensa. Ja arribarà. Ara es tracta de beure’s la vida a glopades. Com si demà no existís. És, per cert, un tret molt propi de la societat-espectacle. Ho dic per a aquells que pensaven, ingenus ells, que la pandèmia podia fer-nos reconsiderar la nostra manera de viure.
