Quina dolça i agradable calor, veritat estimadíssima lectora, gentil lector? que dia rere dia, nit rere nit cau espessa i lenta sobre la ciutat, sobre les illes nostres ara emproades cap a un turisme salvatge i devastador. Una calor que de forma severa cau sobre la vida quotidiana de cada jornada que passa. La gent, tota la gent -menys Mariano Rajoy- respira cada nota de calor, cada gota de suor que beneficiosa s’aferra a la pell i llavors, lenta, amb meticulositat perfecta, cau avall cap a l’infinit d’un asfalt que bull i crema com si de l’infern és tractés. I la gent, estoica i dura, aixeca la vista al cel i prega en cristiana oració que aquesta calor sigui infinita i eterna, que caigui més enllà de més enllà de més enllà i crear paratges de felicitat embriagadora i fèrtil. Cal desitjar doncs que com a mínim arribi fins a final de l’octubre, que tal vegada anuncia l’arribada de la tardor amb pluges, vent, magranes -temps de magranes-amb torrades de sobrassada a la vora del foc. Però no amics meus. Però no. A finals del setembre, i la previsió és fàcil de fer, tindrem la calor pròpia de l’agost. Perquè aquesta i no altra es la situació, la veritat de totes les coses, de tots els desitjos. La qualitat i la força d’aquesta bella calor està assegurada, manté el seu ritme i les seves característiques pròpies i perdurables. Un futur immillorable, estable que arribarà democràticament a tothom. Enhorabona i molts anys i bons. I feliç calor. Amén.
