El passat divuit de juliol feia vuitanta-sis anys de l’alçament en armes d’una part de l’exèrcit espanyol en contra del govern legítim de la República. La data em portava a fer alguns comptes que pens que poden ser d’interès. Entre l’inici del colp d’estat -derivat posteriorment en una guerra de tres anys- i la mort del dictador varen passar trenta-nou anys. Quatre dècades, pràcticament. Una temporada molt llarga, tenint en compte que Espanya es troba situada a l’Europa Occidental, on tothom es vantava de ser el campió de la democràcia. Aquests ‘campions de la democràcia’ no feien gaires escarafalls a l’hora de tenir tractes àdhuc preferents amb una dictadura sorgida d’un colp d’estat i d’una guerra devastadora. La taca d’Espanya es va poder començar a arreglar no després d’una revolta modèlica com la de Portugal (“Gràndola, vila morena/ terra da fraternidade!”), sinó després de la mort física del dictador, en haver-li allargat l’agonia d’una manera que fins i tot podem qualificar d’obscena. Des de llavors, aviat hauran passat quaranta-set anys. Prou més del que va durar la dictadura. Com que tenim una percepció del temps filtrada per les experiències de cadascú de nosaltres, hi ha molt gent a qui li sembla que el període democràtic és més curt del que fou la dictadura. No tots els dies són igual de llargs, segons les circumstàncies en què siguin viscuts.
Per què, si ha passat tant de temps, encara perduren tants tics de l’etapa dictatorial? Que en perduren crec que es troba fora de qualsevol discussió. I els podem trobar en molts àmbits diferents. Observemn, per exemple, l’àmbit judicial. El Tribunal Suprem ha arribat a avalar la suposada legitimitat del colp d’estat perpetrat el 1936, tot adduint lleis que varen emanar del govern de Burgos, és a dir, del dels revoltats contra el règim legalment constituït. Quan un tribunal d’aquest abast dona carta de credibilitat -i de legalitat- a una legislació sorgida del colp d’estat, no podem considerar que el període de les quatre dècades es tancàs amb la mort del dictador. Tampoc no deixa discutir gaire aquesta permanència, posem per cas, el fet que es va promulgar, de facto, una llei de punt i acab que no permet de burxar en el passat, com sí que estan fent a molts d’altres llocs on s’ha patit una dictadura (fins i tot per imposició legal, de manera bastant sistemàtica). També podem observar un contínuum de determinades elits polítiques, però també burocràtiques, judicials, empresarials, etc, que entronquen totalment amb les quatre dècades i tenen continuïtat fins als nostres dies.
Aquestes continuïtats poden preocupat (i han de preocupar), especialment a les persones que voldrien que hi hagués una mica més qualitat democràtica al nostre voltant. A mi, particularment, més que no els fets ressenyats em preocupa la cultura dominant, encara, en relació a les idees que defensava la dictadura. Evidentment, no es tractava d’unes idees noves, sinó que també entroncaven en el passat. Podíem buscar-hi referències en el jacobinisme de principis del segle XVIII, amb els primers Borbons. O en la Generació del 98, creadora d’un pensament nacionalista essencialista, que va estar a la base de la ideologia franquista. No es perpetra el colp del 36 a partir del no-res, sinó que compta amb una tradició que abasta pràcticament dos segles i mig. Amb una empenta al tombant del segle XIX al XX. I no se n’acaba la cultura que en deriva amb la mort del dictador. Ben al contrari: alguns dels trets essencials d’aquella ideologia antidemocràtica avui rebroten amb una força impensada fa només un parell de dècades.
El moll de l’os de la cultura autoritària antidemocràtica espanyola es troba en l’unitarisme (lingüístic, cultural, polític, etc). Espanya una, i no cinquanta-una (diuen, evidentment cinquanta-una per dissimular que a la Península Ibèrica hi ha quatre nacions; ni onze, ni vint ni punyetes en vinagre). Ho diuen també per dissimular que, en els darrers cent anys, només n’hi ha hagut una que hagi intentat (un parell de vegades) exercir el seu dret inalienable a l’autodeterminació (una, una de sola: no deu ni cinc ni tres, una). Aquest element, l’unitarisme, va combinat amb un altre (que queda completament desvirtuat per aquest): el fet de subordinar-hi la democràcia. És a dir, si qui sigui -jutge, polític, periodista- ha de triar entre democràcia i unitat d’Espanya, en aquesta cultura autoritària, hom escull unitat d’Espanya. Des de les més altes instàncies judicials, per exemple, s’han vessat opinions en aquest sentit: la defensa de la unitat d’Espanya justifica els atacs a la democràcia, el qüestionament sistemàtic de determinades decisions democràtiques.
Per tant, hi ha un fil que va des de segles endarrere, que perdura al llarg del segle XX i que s’ha revifat durant aquests darrers anys, que sustenta l’Espanya autoritària (unitarista, castellana, antidemocràtica i dominadora). Estrictament, no en podem dir ‘franquisme’ perquè el franquisme és una època. I aquesta Espanya intolerant comença molt més endarrere i continua després de la mort del dictador.
