Suscríbete 4 Billetes GRATIS Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

joan Ribas

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Cabres i bocs i vaques i bous

Una de les fotos que més m’agraden de la primera tanda que va fer Oriol Maspons a Ibiza l’estiu del 1954 és la d’una dona vestida de pagesa passant amb una cabra de la corda per davant l’església de Sant Jordi. Uns metres enrere, una nena segueix la mare i la cabra. Fons generalment molt ben informades l’han identificat com una dona de cas Coroner que portava la cabra al boc. Una escena genuïnament bucòlica i pastoril.

Vaig veure la foto a Barcelona el gener del 2020 a la gran retrospectiva d’Oriol Maspons, els arxius del qual estan dipositats al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La vaig tornar a veure a Sa Nostra Sala l’estiu del 2021 a l’exposició ‘Oriol Maspons. El primer viatge’, que recollia les fotos eivissenques que va fer el gran fotògraf català durant més de tres dècades. Oriol Maspons va ser un dels creadors més prolífics de testimoni gràfic d’Ibiza, des d’aquella cabreta del 1954 fins a les cabres, cabrits i cabrons que va retratar en la consolidació d’Ibiza com a seu permanent (flagship store es diria ara) de Sodoma i Gomorra a la terra l’últim quart del s. XX. La distància que va de la foto de la pagesa i la cabra davant l’església de Sant Jordi el 1954 i els reportatges de Luis Cantero que Oriol Maspons il·lustrava a Interviú a finals dels 70 i els 80 és un resum gràfic de la velocitat del canvi econòmic, social i moral esdevingut a Ibiza la segona meitat del segle XX.

Una cabra porta a una altra cabra i la cabra en blanc i negre fotografiada per Oriol Maspons em va portar a recordar una cabra que vàrem tenir a casa a principi dels anys 70. Era una segalla grossa, roja, molt polida. La cabra s’allotjava a una corral de cas tio Xico, davant casa i els güelos la treien i la fermaven a una estaca davall un garrover gros que encara hi és.

La cabra va anar de visita a alguns dels millors bocs des poble, però no hi va haver manera de quedar prenyada. Això ho vaig saber una mica més endavant. A les criatures petites d’aquells anys el miracle de la vida (cabruna o humana, funcionalment tant és) no se’ls explicava de manera tant ràpida i alegre com ara. Després vaig saber també que l’explicació pagesa dels problemes de reproducció de la nostra cabra és que es devia tractar d’una cabra-boc. Al tanto al concepte, una cabra-boc, un terme que no estic segur que sigui correcte científicament, però que segur que no passaria el filtre de la correcció política i el llenguatge inclusiu d’avui en dia.

Vaig tornar a recordar la nostra cabra dies passats a Meranges, a la Cerdanya. L’excursió a l’estany del Malniu és una delícia, una passejada per un bosc de pins i avets amb un desnivell moderat fins arribar al llac, majestuós. Al voltant del llac hi havia un ramat de vaques, alguna dins el llac amb l’aigua fins els genolls tenia el posat d’una estàtua. Entre el pins, a més de les vaques, els primers buscadors de ceps, el bolet estrella d’aquella zona, tot i que ens explicaren que no ha plogut mica i serà un mal any.

Quan naltros ja havíem voltat el llac i anàvem a baixar, una vaca blanca i un bou vermellós estaven en allò que tècnicament es coneix com “els preliminars”. Es tocaven amb el morro i es fregaven els costats. El bou es va encavallar dalt la vaca tres vegades, sense èxit. No hi havia manera. Una parella de Barcelona amb dos criatures petites i naltros ens ho miraven, mentre jo explicava a la meua dona que quan el meu pare criava vedells estaven tot el dia encavallant-se uns amb els altres. I recordava un dia que en Joanet Margalit, un bon amic que ens ajudava a canviar els bous de vaqueria quan els havíem de dur a l’escorxador, va portar una vaca que tenia i el meu pare va escollir el bou que li semblava més apte per ser pare. En Joanet aguantava la vaca i es papà atesava el bou, que no s’hi acabava de posar bé. Es papà animava a crits el bou a no fer-se pregar el primer dia. Els meus germans i jo encara riem fins a plorar amb aquestes històries.

Estàvem així quan de sobte la vaca es va fer endarrere i es va encavallar dalt el bou. La vaca encavallada dalt el bou amb l’esquella tocant a glòria. Res, uns segons. Un moment màgic. La parella de Barcelona flipava i jo els hi vaig explicar la història de la nostra cabra i la de la vaca d’en Joanet amb el bou des papà. Haver estat ajudant de ramader en una altra vida ofereix recursos per sortir del pas en moments delicats.

Teníem taula reservada per dinar i no podíem esperar més. Vaig baixar donant voltes a l’escena viscuda, amb la malenconia de pensar que l’única persona que me’n podria donar una explicació era mon pare i ja fa uns anys que no hi és i no el podia telefonar per explicar-li l’escena i demanar explicacions. Uns dies després, a Barcelona, dos bones amigues, molt llestes, es varen posar a riure quan els hi vaig explicar l’escena i em varen dir “però Joan, que no ho veus? La vaca feia el que fan tantes femelles de totes les espècies: prendre la iniciativa i ensenyar als mascles joves el recte camí.”

Estimats lectors, mirau d’estar a la fresca, passau un bon estiu i que ens retrobem al setembre amb salut i alegria.

@joanribastur

Compartir el artículo

stats