Enfilar-se sobre altres individus de la mateixa espècie sense que hi hagi pel mig un interès reproductiu, o almenys sexual, és cosa només de l’espècie humana. I dins de l’espècie humana, ho porta a terme únicament la subespècie dels castellers. No seré jo qui critiqui als qui es dediquen a tan peculiar passatemps, que de tot ha d’haver-hi en aquesta vida, ni tan sols als qui gaudeixen mirant-ho, que és encara més rar, això no ho fan ni els animals, no he vist en cap documental de La 2 als altres lleons mirant mentre un d’ells grimpa sobre la lleona. El que no acabo d’entendre, és per quina raó en cada celebració ciutadana han de venir els castellers a pujar els uns sobre els altres.
Fa uns dies es va celebrar a la meva ciutat l’ascens dels equips de futbol i bàsquet alhora, un fet inaudit. Com sempre, va haver-hi una rua, com sempre, van sortir els jugadors a saludar des del balcó de l’ajuntament, com sempre, l’afició bramava des de la plaça. I com últimament sempre, van aparèixer uns castellers a muntar el numeret, és a dir, a muntar un castell o una torre o un pilar o un folre o com s’anomenin les seves tedioses estructures. Ignoro què pinten els castellers en una celebració esportiva, de fet ignoro que pinten, així, en general, però molt menys en una festa de futbol i bàsquet. Fins on he pogut esbrinar, gaudeixen d’unes festes privades anomenades jornades castelleres, on poden jugar a enfilar-se i on qui cregui que tal cosa té algun interès, pot anar a veure-ho. Pel que sembla, tenen fins i tot un programa de TV, així que no sé quina necessitat tenen d’anar a donar la tabarra a un acte que res té a veure amb ells. És que els aficionats al futbol anem a jugar partits a les seves jornades castelleres? Potser exigim que entre l’actuació de la colla vella i la colla nova d’on sigui, es col·loquin unes porteries perquè els nens xutin?
El pitjor és que el que va passar l’altre dia no va ser una excepció, la plaga dels castells s’estén. Si tenen notícia d’una celebració literària, esportiva, necrològica, gastronòmica o sexual, allà apareixen, amb les seves faixes i els seus pantalonets blancs, i vinga enfilar-se. D’aquí a uns dies tinc una barbacoa d’amigots a casa d’un d’ells, i hi ha autèntic terror per si apareix alguna colla castellera i aprofita una distracció per a colar-se al jardí i demostrar el que saben fer.
Si un protesta humilment, li tiren en cara que és anticatalà, ja que, segons sembla, els castells són l’emblema de la catalanitat, o una cosa així, com si tal cosa els donés carta blanca per a ficar-se on no els demanen. No sé jo si en les celebracions de futbol a l’Índia, apareix un faquir empassant-se sabres, ni si a Andalusia, quan reben un equip, aprofiten per a torejar un parell de Garcigrandes.
De la mateixa manera que el franquisme exigia indestructible adhesió als toros, a Urtain i a Lola Flores, el llacisme l’exigeix als castellers. No prou content amb això, ens els fa empassar per la força, que un va a gaudir de qualsevol espectacle i de sobte li munten una torre de cinc amb seient i manillar, o com es digui. Almenys el franquisme era tan piadós que tancava els seus Coros y Danzas en un estadi, i d’aquí no sortien a molestar ningú, però els castells ens envaeixen. Deixin-nos tranquils amb les seves aberracions, facin el favor.
