Ara que les històries d’espies estan de moda, ens n’arriba una de menor. És poca coseta, si la comparam amb el CatalanGate, o siga, amb l’espionatge amb Pegasus d’un grapat de líders independentistes catalans, entre ells tres presidents de la Generalitat de Catalunya. A Amèrica, el CatalanGate hauria fet caure el president. Al Regne d’Espanya no ha fet caure ni el rei, ni el president del govern, ni tan sols l’estirada ministra de Defensa. Però bé, això ja són figues d’un altre paner: va amb el grau de la qualitat democràtica que es practica a cada estat.
Molt a l’ombra del CatalanGate, ens trobam un cas menor d’espionatge, però que a un servidor li crida l’atenció perquè hi inclou, de manera destacada, el component lingüístic. Diguem, abans de res, que ni Pegasus ni la mare de tots els Pegasus, a l’hora de l’espionatge, no pot substituir un espia sobre el terreny. Les màquines no poden pulsar les sensacions, els ambients, les emocions que embolcallen qualsevol acció que involucri persones. Les persones sí que poden fer-ho. Però per espiar s’han de tenir una sèrie de condicions, i una part d’aquestes condicions són lingüístiques. En aquest sentit, em ve al cap la panxada d’aprenentatge d’euskera que es va haver de fer aquell famós topo de la policia espanyola dins ETA abans de poder dir-los egunon. I, a Euskadi, encara es podia presentar com a nou bascoparlant. Entre nosaltres, se suposa que un espia que s’infiltri, posem per cas, en un grup independentista, ha de parlar més o manco bon català. I igual ocorre a qualsevol organització de qualsevol altre lloc.
Un amic meu psiquiatre, especialista en moltes d’aquestes històries, em deia una vegada que ni ell ni jo no podríem infiltrar-nos a la policia espanyola, posem per cas, perquè tenim un accent català massa evident. I, per tant, desconfiarien de nosaltres. Encara que teòricament fóssim dels seus. Com desconfien d’Albert Rivera o dels militars mallorquins.
Idò bé, el cas que ens ocupa va ser un d’aquests que supòs que es donen ben habitualment. Un cas menor, però interessant d’analitzar. Un jove menorquí va estudiar Criminologia a la Universitat de Girona, va fer les pràctiques a la policia municipal d’aquella ciutat i després va ingressar a la policia dita nacional espanyola. Allí li feren l’encàrrec d’infiltrar-se en un parell d’organitzacions independentistes, en una contra els desnonaments i al principal sindicat independentista d’estudiants: el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Teòricament, el català del menorquí era prou bo per poder-se infiltrar en aquestes organitzacions. Parlava un català sense accent i s’havia format a la immortal Girona, cent per cent en llengua catalana. No podia fallar.
El jove policia espanyol, emperò, va cometre un error de principiant: als al·lots del SEPC els va amollar que era mallorquí. No va comptar que eren estudiants, que alguns devien estudiar, i que fins i tot n’hi podia haver alguns que tenguessin nocions de dialectologia. No va pensar per un moment que dins el SEPC hi hauria algun estudiant que valoraria molt i molt la riquesa de les modalitats insulars de la llengua catalana. Segurament tant com ell, menorquí i espanyolista, devia dir que les valorava, sense, emperò, valorar-les gaire. De manera que, en la seua primera infiltració dins el pèrfid independentisme, el jove illenc hi va caure de quatre grapes: va dir que era mallorquí. Però parlava amb la modalitat de la seua àrea concreta de Menorca (perquè, encara que paregui màgia, un servidor, posem per cas, distingeix prou clarament un maonès d’un ciutadellenc). Riquesa immensa de les modalitats insulars de la nostra llengua.
De manera que el varen detectar. Aquest no és mallorquí, va aclarir algú. Perquè en comptes d’‘oveia’ diu ‘ovea’, perquè en comptes de ‘curro’ diu ‘polit’, perquè tanca sempre la o en síl·laba àtona, i tots els altres detalls que hi volgueu afegir. Aquest, sense cap mena de dubte, és de Menorca. (Dit siga entre parèntesis: no sé si varen arribar fins i tot a determinar-ne la procedència exacta; hauria estat gairebé perequartià que l’estudiant en qüestió hagués reblat ‘i, per tal o tal indici, diria que és des Mercadal’). Al cap de no-res ja es publicaven les sigles del seu nom (compost, per cert) i dels seus llinatges, se’ns deia d’on venia, on havia estudiat, i tota la pesca. S’hi afegia que es feia passar per tal i tal, amb tal DNI, i que estava matriculat a la Facultat d’Educació sota aquest nom fals.
El jove policia havia superat les pràctiques a la guàrdia urbana de Girona, però no va superar la seua primera pràctica com a espia. I no la va superar per no tenir en compte que a Barcelona sí que s’estimen les modalitats insulars de la llengua catalana. I les respecten. I fins i tot les fan servir per desemmascarar potasses com ell.
