O tal vegada el somni perdut d’Olivia de Havilland després de l’hora (càndida) del te, la rosa i el vell cavaller armat de les paraules. Aquesta gent divideixen i llavors multipliquen la sexualitat exquisida del fum del tabac, exercici o joc gramatical de totes les coses perdurables. Com exemple aquest; ‘L’estiu amb Mònica’, d’Ingmar Bergman, sessió matinal, fugaç expressió rere un paisatge de pluja, despertar ardent de sentiments que rellisquen tempestes enllà entre matolls i pedres, vora un entorn que és retaule i silenci de la nit.. Aleshores, l’espurna més obsessiva fa una declaració a foc dèbil, trencat, esmicolat de papers que mai passaran a la història mecànica i ritual. (Desitges veure el vol de la papallona al respirar de la tarda?). És un desig, una esperança, una pregunta al sol primerenc i dèbil. La comèdia humana esdevé interioritat d’esperit inquiet, després angúnia, fred al moll de l’os, esquinçar operació indefinida. Tot és indefinit dintre d’un vaixell que tu no coneixes, on tu no viatges. Hipocondríac i temorenc, deixaré un bagul, un arxiu ple de lletres i de números fàcil d’esbrinar; un bitllet de tren, Sant Gervasi/Sarrià, datat un primer de febrer de 1958, amb la zona perifèrica carregada de pluja, humitats que traspassen i lent degotall del teu sexe. Mònica del teu sexe. Aquest home i aquesta dona...
