Aleshores ella -rossa, clars ulls de tendra matinada, dolça claror i pell blanca- és només silenci. Dies que vindran entre el tedi i els cotxes per la gran avinguda que passen. L’illa insòlita. I la ciutat també. Plou una primavera petita per qualsevol indret del món i de la terra. Tindré llavors l’aigua. Aquest home i aquesta dona i la colònia, el perfum de la terra, la verdor oberta de l’herba. És dissabte i l’oracle porta té i taronges. Pa i mantega, joies de felicitat i encanteris, perfum, un tats però de la terra. La jornada inabordable més enllà d’una línia marcada pels bells vaixells aturats sota l’ombra del capvespre. Març i ha tornat l’illa a l’encontre amb el vent, la petita pluja sobre Atzaró. O Santa Agnès de Corona. El mot dispers vora un foc què ara és casolà. Aquest home i aquesta dona, espectacle de la civilització, parèntesi o llum a la vertical de l’estiu, estrangers conquerits a terres estranyes es banyen el cos ara que setembre és sols un perfil, silueta d’ombra i penombra, classificació indeterminada dels dies una tardor tan especial i privada que ni es compra ni es ven, es lloga a bocins entre la vida i la mort, el cop de destral o la navalla -oberta, lluent, d’argent al fil d’un perill de matinada blanca- que sempre hem deixat abandonada sobre la taula de la cuina. Expectació i record, consciència al descobert, melangia i silenci al visitar la casa camperola de xiprers, esveltes figueres, magraners, fruita de la terra.
És dissabte; l’oracle em porta bones noves d’Holanda.
