Encara que s’hagués especulat amb la possibilitat d’un canvi de model turístic després de la pandèmia, no només no ha passat, sinó que es pot argumentar que estam rebotant cap a l’altre extrem. Diuen que històricament, quan acabaven les grans plagues o desgràcies la gent responia amb bacanals i festes grosses. Com que el turisme contemporani s’ha convertit en la bacanal quotidiana de les classes mitjanes occidentals, el rebot és obvi. La gent té gana de festa, augmentada després de dos anys durs, sobretot el primer. Especialment la gent jove, a l’avantguarda de la marxa. ‘Sexe, droga i rock and roll’ o ‘sexe, droga i balearic’, és igual, si sona fort i la mandanga és bona.
Així resulta que a Ibiza només fa quinze dies de les primeres obertures de les discoteques i la premsa i les xarxes socials ja van plenes de queixes de remor, congestió i accidents. I la temporada tot just acaba de començar. Tot això passa davant la impotència o la deixadesa de les administracions que ho haurien de regular. De veritat no n’hi ha prou amb els locals, que fan remor a totes hores durant mig any, per fer també música a tot drap a les platges o al baluard de Santa Llúcia? De veritat que no s’ha de tallar de rel la privatització acústica de l’espai públic de les platges i la costa?
Els visitants d’Ibiza són majoritàriament persones educades de països europeus en els quals es comporten millor que quan venen de vacances. I es comporten, no perquè siguin angelets més civilitzats que la resta del món, no. Al món real els angelets no existeixen. Es comporten perquè la cultura cívica dels seus països s’ha creat i es manté amb un conjunt formal de regulacions públiques i un conjunt informal de regles de respecte. L’espai públic és de tothom per definició. Fa anys, en un curs d’estiu de la Universitat Menéndez Pelayo a Barcelona hi havia una sessió sobre urbanisme i capacitat de càrrega del litoral. En el debat posterior a la ponència algú va dir a un holandès que als països del Nord d’Europa ho fan molt bé. I l’altre va contestar que no tenen pressió a la seua costa perquè la creen a la costa espanyola.
En fi, un conegut meu, molt emprenyo, quan troba amics a la platja crida «però que feis aquí estirats? Que no veis que tapau ses vistes des senyors i molestau a sa indústria des luxe? Que voleu tornar a menjar garroves?». Aquest estiu es podrà posar les botes, o les xancletes...
L’altre clàssic de l’estiu, ara ja clàssic de tot l’any, és la carestia de l’habitatge. Dies passats un hoteler mallorquí demanava que l’Administració construís habitatge per poder allotjar els treballadors necessaris per mantenir el sector turístic. Fa falta tenir la cara molt dura per sortir a dir una cosa així. Estar a favor d’impostos baixos i en contra de qualsevol regulació que afecti el lliure desenvolupament dels negocis, però demanar que l’administració tregui les castanyes del foc a les empreses quan els treballadors no troben casa és fort. La carestia de l’habitatge causada per una demografia que ha crescut sense fre i una orientació al lloguer turístic és un problema molt gros, però s’han de distingir casuístiques ben diferents.
La manca d’habitatge assequible dels residents, sobretot els joves, és un problema social i econòmic enorme. És un tema que afecta a la cohesió social, al funcionament del mercat de treball i que retarda l’edat d’emancipació, la formació de famílies i la natalitat. Les polítiques d’habitatge de protecció oficial de propietat són un pegat que no pot solucionar el problema i constitueix una redistribució regressiva, via sorteig o amiguisme. En tot cas, el sector públic ha de fer i promoure habitatge de lloguer, flexible i adaptat a diferents moments del cicle vital. Igualment, la falta d’habitatge per a metges, infermeres, mestres i professors o policies és un problema de política pública, perquè afecta als professionals de sectors clau pel desenvolupament i el benestar de la població.
En canvi, l’habitatge per allotjar els treballadors de temporada del sector turístic no és un problema de política pública. La manca d’habitatge pels treballadors de temporada, com els que es referia l’empresari mallorquí, és una altra cosa. Hi ha un sector que necessita X treballadors i una part dels X treballadors venen d’altres regions o d’altres països a fer la temporada. I resulta que no hi ha prou habitacions per allotjar tots els treballadors al preu que aquests treballadors poden pagar amb els salaris que guanyen. La solució no és que el govern faci habitatges per a aquests treballadors, sinó que els empresaris paguin prou als treballadors per a que s’allotgin a preus de mercat, o que els proporcionin habitatge gratis. I si un negoci no genera prou marge per a que els seus treballadors puguin viure, vol dir que aquest negoci no genera prou recursos per pagar tots els seus costos i per tant el negoci ha de tancar i els treballadors no han de venir. Són faves comptades.
@joanribastur
