Similitud geogràfica d’un espai que ens porta al caos. Tens però, avui, tens dos cèntims d’esperança mentre poc a poc pugues l’escala esglaó a esglaó que sempre et porta a un exterior trist i de bruma? Pulsió, tensió encoberta, coartada davant i l’àmbit a l’escenari del crim i de l’assassinat. Excelsitud, glòria i esplendor, finalment misèria a l’hora que aquest home i aquesta dona... Anys i panys. Dolor i sentiment de vianant per la ciutat alegre i feliç, descoberta de la sang, agosarada temptació. És infinita aquesta mena de frenesí que ara em bull per l’interior? Malgrat tot, tot és qüestionable; l’amor fent giravolts en temps de magranes, l’anatomia quotidiana dels fets concrets i precisos, la pregària necessària, la criminalitat a l’hora que més m’estimo, a la sortida de l’alba i el teu cos que ofereix nirvi, espectacle. Tot ho porten fins les darreres conseqüències sense màgia als ulls, paraules escampades al vent ara que la matinada és dolça i alegre el despertar. (Abans t’atures vora el mirall. Veus la imatge i allò que l’envolta. El nus de la corbata. El color de la camisa. Els pantalons estrets, massa llarg tal volta, massa... L’americana que fou blava abans d’ahir, ara qualsevol color... Més endavant, forma instantània i breu, el rostre, la pell vella al rostre. La mirada. La mirada als ulls. Tot un temps i tot un cercle que ara es tanca. Sospires una vegada més davant el cristall, el mirall... Ara de perfil. La teva figura torna a ser ridícula, una mica patètica, pobra. Aquesta home i aquesta dona han fet permeable una fosca abstracció de fets, concretament de fam. Però també/també el cru fred de l’estiu. Misèria compartible de la marginalitat -la meva, per exemple- és eina enorme de la desolació.
